“Amb
una brillantor especial als ulls i una rialla d’infant amb sabates noves, la
nostra mare, de 92 anys, sortí de la residència en cadira de rodes per voluntat
pròpia i amb el desig de votar per una nova República Catalana. Quan ho va fer,
molts dels que érem allà vàrem esclatar en aplaudiments i alguns deixàrem anar unes
llàgrimes d’alegria i esperança”. “Una dona, quan per fi va poder votar, en
ficar la papereta a l’urna amb veu forta entre llàgrimes: «Pares, va per
vosaltres que ja no sou aquí, però que seríeu feliços de poder-hi estar!»”.
“Una de les coses que em va emocionar moltíssim va ser el moment en què la meva
mare, una persona poc apassionada per la política i aragonesa, va vindre súper
ràpid a l’escola per fer-me una abraçada, votar sí i dir-me: «Filla, sempre he
estat molt orgullosa de tu, però avui encara més. Ets molt valenta per defensar
els nostres drets»”.
“Tots esperàvem la visita dels repressors de l’estat. Al
matí hi ha haver tres falses alarmes. A la tarda, un parell més. No vam rebre
cops al cap, però tanta alarma ens va trinxar físicament i, per cada nou vídeo
de policies i guàrdies civils destrossant escoles i esberlant caps, el nostre
neguit es transformava en ràbia i indignació”. “Salou serà el que ha estat
sempre, un punt de sortida cap a projectes de llibertat i d’alliberament. Per
Catalunya!!!”.
