El musical basat en El Màgic d’Oz, aquell que va portar Judy Garland amb els seus escarpins vermells fins a la sublimació del somni americà —fins al punt que les sabates utilitzades al film van ser venerades i fins i tot robades i restaurades com un tresor en l'Institut científic Smithsonian— es convertí més tard en patrimoni de la comunitat afroamericana gràcies a The Wiz, tant al cinema com al teatre. Aquesta obra va fer un gir dels arquetips: els dolents ja no eren tan dolents, i els ximples, no tan bones persones.
És curiós que Wicked —que només he vist quan el meu estat d’ànim m’ha permès submergir-me en un gènere que la modernitat ha fet més espectacular, però també més infantilitzat— m’hagi emocionat en tot... menys en la coreografia. És estrany. The Wiz ha estat molt important en la meva vida, especialment des de la dècada dels noranta. La seva faula m’ha inspirat en diverses ocasions, tant amb les meves alumnes com en fets concrets de la vida real.
Això és el que proposa Wicked: inspiració artística i profundament humana, sempre volant amb escombra o sense, a través de la fantasia. M’agrada recordar que “màgia”, si canviem l’ordre de les lletres, es transforma en “amiga”.
La coreografia, tot i estar molt ben treballada i amb una execució coral impecable —perquè el que és coral ven—, em va semblar excessivament moderna per recrear un moment tan atemporal i fantàstic. Ai Déu Meu!!! Si mai he sigut conservadora... si l'avançada era jo! L’estètica i el relat, malgrat el colorit món dels decorats digitals, estan culturalment més a prop del steampunk fosc i d’un engranatge industrial que no pas d’un concert de l’Ariana Grande. Tanmateix, les coreografies complementàries —acompanyades de mobles, llibres i gestos, sobretot, de la interpretació dels personatges principals— em semblen perfectes. Ni més ni menys: mestres.
M’hauria agradat trobar-hi una mica de jazz més líric, en lloc de tant moviment comercial que pretén ser d’arrel popular, amb gestos rígids que tornen a posar en evidència aquella gran manca d’estil propi que tenen molts coreògrafs actuals. Dotzenes de ballarins han aconseguit una feina conjunta impecable, però no han aconseguit aixecar-me del sofà per intentar ni un passet... i crec que una de les raons també rau en el fet que la música no té l’encant de The Wiz, on també hi havia dotzenes de ballarins, però fluïen amb una harmonia que aquí, malgrat la perfecció tècnica, no s’aconsegueix. La força no és sinònim de passió i quan no es mesura es converteix en descontrol.
Tinc un amic coreògraf que, davant les meves inquietuds per no sentir-me captivada, em diu que no passa res, que simplement no m’agrada o no m’arriba. I jo cremo en el desig que una obra em torni aquella emoció de la ballarina que vaig ser i que em faci plorar d'admiració com ho van fer Moulin Rouge o La La Land.
No debades, sense West Side Story, sense Cantant sota la pluja, sense Melodies de Broadway '55, sense Fame… i sense Fred Astaire, jo no hauria somiat ser ballarina ni m’hauria atrevit a intentar-ho.
En aquesta faula del mag sense talent i de la bruixa que mai no hauria hagut de ser-ho, hi resideix la negació de la naturalesa divina, l’única veritat que l’entorn participa en com som. I sense necessitat de creure en el determinisme ni en quelcom tan improbable com el destí, uns i altres poden —o no— arribar a ser allò que van somiar: fer servir la voluntat per bé, estimar qui ho mereix i ser merescuts.
En tot cas, tot i que la música no té la força de The Wiz, ni la coreografia és el plat fort de la pel·lícula, Wicked és una bona mostra del musical, també signe dels temps actuals.
Wicked no ha despertat en mi el vertigen dels grans musicals que van marcar la meva vocació, però sí que m’ha recordat que l’art continua sent un pont entre qui vam ser, el que som i el que encara desitgem ser. I encara que no totes les escombres volin, i no totes les sabates ens tornin a casa —que és el cor—, algunes històries, com aquesta, continuen trobant la manera de parlar-nos, fins i tot quan no ho fan al ritme que esperàvem.
Perquè al final, potser no es tracta que tot ens emocioni sempre, sinó de reconèixer que, enmig de l’espectacle, encara busquem —amb ulls d’artista, de nen o de profà avorrit— aquella espurna que ens faci creure, una vegada més, en la possibilitat de la màgia. Esperem la segona entrega.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
