Vaig
tenir l’oportunitat de veure el documental Sense
xarxa sobre la tornada d’O,
l’espectacle del Cirque du Soleil a Las Vegas, després del tancament pandèmic.
Us
el recomano amb les mateixes emocions que transmeten i que tant importen a
artistes, tècnics i empresaris qualificats que viuen aquesta professió amb aquesta
passió professional i personal que fan amb l’art escènic un món millor.
Està
a Prime Vídeo. No vull fer publicitat d’una plataforma, però crec que és digne
d’admirar i entendre el que significa tant per l’equip de producció com pel
públic. El documental deixa entreveure, també, la part íntima, emocional i no
tan pràctica de l’entreteniment d’alt nivell.
Fa
molts anys, els artistes del Cirque du Soleil ja cobraven 3.000 dòlars al mes.
Tenien el menjar al seu gust i psicòleg per si patien desmotivació o problemes.
És una carrera curta, el cos requereix molta atenció i les lesions poden ser
cròniques.
Això,
aquesta cura i respecte per la persona, aquí és impensable o, millor dit,
inviable.
És significatiu
el títol escollit, Sense xarxa.
Exactament, així hem treballat i treballem tots els artistes que conec, els
autònoms i els contractats temporals en qualsevol gremi. No som acròbates, però
ens hem jugat la vida a la carretera i els escenaris cada dia.
Voldria
anomenar alguna empresa que lleugerament s’acosti a aquesta dedicació pels seus
treballadors. Us posaré alguns exemples.
Norma
Duval, l’any 1986, pagava 240 euros i l’hotel diari, durant la gira. En la
mateixa temporada, Bibiana Fernández pagava també 240 euros però setmanals, i
l’hotel no estava inclòs. Colsada pagava 144 euros setmanals i punt. Però es
podia viure d’aquesta feina.
El
2013, en un musical infantil amb una cantant exconcursant d’Operación Triunfo,
es pagaven 40 euros al dia i per dues funcions.
Fa
un parell d’anys, en un dels grans musicals de Madrid, una actriu secundària i
suplent de personatge principal (tasca extra) estava cobrant 1.200 euros
mensuals. No cal dir que aquests sous no són els que corresponen a una persona
que ha invertit diners i anys en aprendre a cantar, ballar i interpretar
professionalment.
El
cas més recent de la categoria empresarial que ens envolta, és el veritable
pànic viscut aquest passat Halloween al parc temàtic veí, amb malestar dels
actors per les penoses condicions laborals i higièniques, ja que s’ofegaven,
patien una important deshidratació i marejos per culpa de la mala elecció del
vestuari i accessoris. Com sempre a callar, sense gaire més solució, o enfilar
la porta davant d’un mercat incert.
Sense
xarxa això és la norma, però, a més, fregant un tracte indigne per treballadors
amb un temps productiu i profitós tan limitat, que no tenen la sort dels
companys del Cirque du Soleil. Les comparacions odioses també revelen la
qualitat moral dels que manen en aquesta indústria. I mai els hi falta
personal.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.