Durant
molts anys, aquest va ser l’horitzó que s’obria davant meu des
del balcó de l’11è 1a, al carrer Cantàbria 55, bloc Tagamanent,
a Sant Martí, Barcelona.
El
barri obrer entre Sant Andreu i el Poblenou.
El
barri del cinema Verneda, del cinema Levante.
Darrere
dels habitatges Montseny, la via del tren —l’actual AVE—
tallava el paisatge, aleshores envoltada de les humils barraques de
La Perona, pujant pel pont del Treball.
Avui,
en mirar aquesta imatge presa per en Quim —que vaig trobar fa tot
just uns dies—, alguna cosa es remou amb força.
M’inunda
una onada de sentiments, pensaments que dormien en algun racó de
l’ànima, anhels antics, dubtes que encara no han desaparegut,
il·lusions que continuen bategant.
I
aquelles circumstàncies familiars… aquella infància i
adolescència que no van ser del tot felices, però sí profundament
viscudes. Massa aviat, massa seriosa. Amb el pes d’una
responsabilitat que no era meva, i amb un aprenentatge que va calar
fons.
No
hi havia edificis que em robessin el cel.
Ni
veïns enganxats a les nostres finestres.
El
carrer era ampli, obert, i des d’allà podia endevinar el mar.
I
tot i així, hi havia dins meu alguna cosa que sempre buscava més
enllà. Més lluny.
A
l’altra banda de la ciutat, on titil·laven unes llumetes que em
parlaven en secret, preguntant-me què hi havia més enllà d’aquella
frontera invisible.
Quan
vaig deixar enrere aquella vista, aquella llar que els meus pares
havien aixecat amb tant d’esforç, aquella rutina segura… la vida
em va donar més.
Molt
més del que mai hauria imaginat.
I
també més del que creia buscar.
Fa
temps que vaig abandonar la República de la Nostàlgia.
Ho
vaig fer per salut.
Perquè
continuar remenant el dol de cada pèrdua —experiències, persones,
comoditats i seguretats— em trencava una mica per dins.
Vaig
acceptar que havia estat, i seria sempre, arrencada de qualsevol
sentit de pertinença.
I
que aquell desarrelament era només meu, tan íntim que ningú no el
comprendria.
De
vegades, un record m’assalta, inesperat, i em descol·loca.
Però
segueixo, intentant encaixar les peces, fins i tot gaudint del
desordre, perquè en la seva imperfecció em trobo i reviu.
I
en això estic.
Datant
fotos de desconeguts.
Posant
noms a rostres oblidats.
Reconeguent
carrers, objectes, paisatges.
Escoltant
els ecos dels relats que un dia em van explicar els meus grans.
Les
seves fotografies són memòries que no em pertanyen, però que m’han
estat confiades.
M’han
proposat una petita exposició de fotos donades. I una xerrada, per
parlar d’aquells anys 60, 70 i 80. Anys crucials per ser, avui, qui
soc. I estar, justament, aquí.
L’únic
que sé —en aquests temps que sonen a vellesa assumida, però que
són rebels davant el pas del temps— és que res no passa per
casualitat.
Que
l’atzar no és un joc, sinó una línia subtil que dibuixa les
coincidències amb sentit.
Com
un mapa secret que només es revela quan la mirada i el cor estan
preparats per llegir-lo.
I
em queda tornar.
Tornar
al barri.
Com
aquella vegada que vaig presentar el llibre al Centre Cívic de Sant
Martí. Tan ben acompanyada, tan emotiu tot.
He
de tornar:
Al
carrer Auger, on vaig néixer.
Al
carrer Bolívia, on vaig viure fins als sis anys.
A
la parròquia de Sant Martí, on vaig descobrir el meu amor pels
lliris, el dia de la meva comunió, amb vestit curt, sense regals ni
banquets.
Al
bloc Tagamanent, on llegia impacientment aquelles cartes d’amor
enviades des de Cambrils, a l’escala del meu portal, que un dia van
deixar d’arribar, sense més. Perquè l’amor s’alimenta de pell
i sospirs i no de romanticisme idealitzat.
A
La Palmera, on assajàvem amb el meu Ballet Elite’s Show.
A
veure la Carmen Miralles i l’Enid González, amigues entranyables
de la meva mare.
A
la Pepi. A la Cari. A l’Etel. A la Fina, la mare de la María José.
A
la porta de l’antic Centre d’Estudis Montseny, el nucli generador
dels horrors del bullying.
A
l’acadèmia de ballet EBIM, ja desapareguda, on no vaig aprendre a
ballar res que m’hagi estat necessari per a aquesta professió,
però sí a resistir.
A
l’Escola Santa Maria dels Apòstols, on vaig abandonar la idea
d’estudiar, quan hauria pogut fer qualsevol cosa que m’hagués
proposat, com així he demostrat.
I
potser, com em passa amb el Cementiri de Montjuïc, no hi hauria de
tornar més.
Hi
ha retorns que es fan per tancar el cercle.
I
d’altres, simplement, per poder seguir.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
.jpg)
.jpg)
%20_%20X.jpg)
