Sí, soc catalana. I sí, també espanyola.
Ho tinc molt present, ho reivindico, sobretot quan trec el meu ventall vermell —d’aquells que s’obren i es tanquen amb gràcia— i taral·lejo Luna de España del mestre Moraleda, enmig d’una estació d’autobusos socarrimada pel sol i envaïda per onades de turisme tronat. Perquè és allà, envoltada de motxilles suades, peus descalços als seients i modals en perill d’extinció, on em neix un rampell patriòtic a l’estil de l’Armada Invencible, que ni la revista musical més espectacular.
Això d’aguantar peus descalços —de porc— damunt dels seients de l’autobús?
De debò? I ningú diu res?
Aquest matí, esperant pacientment amb quatre persones més, he vist arribar l’estampida internacional: una desena de paios vinguts d’arreu, corrent com si regalessin or. I allà he anat jo, tota digna, tan senyora gran, tan meva, tan d’aquí:
—Perdoni, jo hi era abans.
I els tres cadells turístics s’han apartat com les aigües del mar Roig. El problema no és que vinguin. El problema és com venen.
Poc després, una dona marroquina amb un nadó als braços intenta cordar-se la motxilla per prémer el botó de parada. L’autobús ja en marxa. Ella es balanceja. Ningú mou un dit. Li allargo l’ansa. També la bossa amb les compres. Baixa. El conductor, amb un buf, li obre el maleter per donar-li el cotxet. Torna al volant. Aquí, ajudar sembla un esforç que ens rebaixa. Bufar, en canvi, ens afirma. Ajudar a baixar cotxets o cadires de rodes? No entra en el preu.
Parlem de migració. A casa meva hi ha diverses generacions de migrants. Alguns s’hi van quedar, altres van tornar amb estalvis. I jo, l’ovella fúcsia brilli-brilli de la família, vaig tornar amb menys que els que van marxar als anys setanta, però amb amistats, experiència que supera les expectatives de qui m’ha d’avaluar o pagar, i amb un país adoptat al cor on encara puc tornar.
Vaig treballar tres mesos sense visat. Amb una mica de por. No pas al sistema, sinó a ser descoberta i acabar com a L’Expreso de medianoche o a la frontera. Però no. Tenia casa, menjar i metge privat, a càrrec de l’empresa. Els blanquets europeus no despertem gaire sospita. Tot i això, encara recordo l’anècdota d’un amic ballarí de Madrid que va anar a fer les Amèriques i els germans veneçolans el van batejar com a “Gallec” de nom i “de merda” de cognom. Va arribar a ser persona de confiança del gran Renny Otolina, però... Qui ho sap o se’n recorda?
No, no és turismofòbia. És esgotament.
No és classisme. És sentit comú.
Ser selectiva no és cap delicte.
Tenir dignitat col·lectiva tampoc.
La base d’un país fort no és llogar-se al millor postor, sinó no necessitar-ho.
S’entén o què, cuiners? Cambrers? Animadors? Netejadors? Pescadors? Pagesos? I transportadors de vendes en línia carregats a la motxilla?
Per totes aquestes observacions, em sembla una presa de pèl monumental —tant als ciutadans com als treballadors— que diversos alcaldes facin declaracions grandiloqüents dient que aquestes ciutats de costa, a Tarragona i rodalia, tenen una motivació “cultural”.
Què ens volen vendre, costi el que costi? Engreixant l’objectiu d’enamorar clients amb poder adquisitiu i interessats per la cultura, per fer-nos sentir importants… més enllà del de sempre: platja i alcohol barat.
Aquest sistema a la costa no és sostenible i la qualitat de vida tot l’any, aquí, on els altres venen de vacances tampoc.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.