Mar, el meu mar. Això és el que deia de petita: “Quan sigui gran, escriuré en una casa davant del mar”. I avui et tinc aquí, en aquesta finestra, mentre escric.
Ets l’única referència ineludible, un tot i res on refugiar-se quan es comença o acaba. A mesura que passen els anys, et situo a la memòria. Cada dia ets diferent, i aquesta variació, en lloc de desconcertar-me, em fascina.
Hi eres, silenciós i vast, el dia que vaig fer trenta anys, amb els pètals d’una rosa vermella arrugada a les mans, al port de Barcelona. Però també hi eres, ferotge, a la platja de la Pixerota quan vaig comunicar al meu marit la notícia que a la meva mare li quedaven sis mesos de vida, amb la mirada perduda entre la negació i la incredulitat.
Vas ser-hi la tarda que vaig sentir que el primer amor de joventut era una veritat a mitges. Un assaig cancel·lat. Fins i tot al cor eixut de Madrid, jo, tan barcelonina, et vaig cridar: “Però si no hi ha mar! Com m’oriento?”. La Bibiana, la divina tertuliana, reia de les meves ocurrències, i jo somreia, perquè amb tu, sempre hi ha on anar a parar.
Sota la tempesta, m’has estremit. Vaig sentir el vent tallant a la cara, la profunditat de la solitud envoltant-me. En la negror total, mentre contemplava les llums de la costa i aquells fars verds i vermells que assenyalen límits que mai he tingut, vaig surar sense saber el que guardes a sota, atenta a un cel que semblava anar a desplomar-se sobre la meva petitesa humana. Una vegada vas voler fer naufragar al meu pare, al Masnou, però va sobreviure i t’has emportat l’últim alè del meu únic germà a Salou.
T’he conegut des de petita, empassant sal i escuma, bolcada per les onades. Vaig ser adolescent, imaginant romanticismes al ritme dels boleros del càmping Don Camilo a Cambrils. Després, un matí d’un tòrrid agost, amb les notes d’On the Beach de Chris Rea vaig sentir que, malgrat l’inconvenient de la sorra, de la incomoditat, l’amor fugaç era un pecat permès i ple de sensualitat confessable.
T’he contemplat en moltes costes, i la teva olor d’algues i ions m’arrossega una altra vegada al teu costat: a Poole, per enamorar-me; a Fethiye, i la costa Licia enyorant el meu país; a Kekova, abocant-me a la història submergida d’una civilització perduda; i a Palamós, recollint les meves llàgrimes de por per un fet desafortunat.
Et vaig observar també a Civitavecchia, Pireu, Gènova, València, Santander, Alacant, Cudillero, Ribadeo, Cadis, Bilbao i Cherbourg (i tants més) sempre de pas, buscant el meu lloc en el món, quan resulta que era el món el que buscava el seu lloc en mi. Quan vaig treballar en un creuer, a coberta, sola, vaig sentir que la teva immensitat topava amb la meva, el meu veritable punt de partida sense camins marcats. I quan jo mateixa em vaig abocar als precipicis de la quarantena, et vaig llançar pedres amb noms escrits perquè tot el dolor se n’anés amb tu.
Vaig treballar entre les fustes dels teatres per construir un futur que ni tan sols estava planejat. On soc ara. Però no queda res de qui era cada vegada que vaig anar a veure’t, i em vas acollir com el gran úter de la mare aigua.
Al final, sempre torno a tu.
I ara, amb el teu infinit aquí a la meva finestra, Mar, el meu mar, em pregunto si seràs l’última morada abans d’abraçar l’oblit en l’eternitat.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.