Cap al ponent

 

Mirar cap al ponent, sempre cap al ponent. La primera intenció és girar el cap per veure com el sol juga amb la llum, els núvols, les muntanyes i el mar. Deixar que, amb els últims reflexos i les primeres ombres rosades, violetes i blaves, els ulls donin pas a la pau mental. Escoltar, amb igual detall, els cants d’algun ocellet i el brunzit del motor proper… i aleshores, en caure la nit, el ponent es converteix en una línia fina de llums a la costa, totes elles fent l’ullet, mentre els llums de la ciutat es van apoderant de la foscor.

Mirar cap al ponent és anar allà on em porta l’ànima, i aquesta calma que es va fer mental és pràcticament la meva llum.

M’he preguntat moltes vegades per què m’agrada tant mirar aquests llums dels cotxes que es desplacen per la carretera en plena nit, i crec que aquell primer amor va néixer al carrer Cantàbria de Sant Martí, Barcelona, des d’un pis alt, sense edificis que m’amaguessin els seus secrets.

Però després, amb l’adolescència… les gales, les interminables anades i tornades fent realitat els somnis, com a ballarina de music hall, aquell art desaparegut propi de bohemis i gent extraordinària, capaç d’arribar fins al poble més recòndit per oferir al veïnatge dues hores de fantasia, sovint, tractant-se de dones, inabastable. La tornada a casa era sempre cansada, però immensament feliç. Quilòmetres i revolts, línies blanques i trams solitaris, on només quedava confiar que l’artista conductor no s’adormís al volant.

Miro els llums aïllats d’aquells cotxes, passant per la meva nit diària, i em passa que soc en tots ells i, alhora, com em passa amb els trens, romanc estàtica, veient-los desaparèixer del meu camp de visió.

Qui viatja en ells?

Ànimes cansades, esperançades, atentes o absents. Gent que torna, que fuig, que busca, que no sap. Viatgers amb la mirada perduda en la foscor de la carretera o en la llum fugaç d’un semàfor. Alguns canten baixet, d’altres callen molt fort. Hi ha qui pensa en algú estimat, qui desitja arribar, i qui voldria no arribar mai.

Com són?

Són com tu i com jo: porten històries invisibles a la vista, cicatrius petites o gegants, somnis mig fets i promeses trencades. Hi ha infants que dormen, avis que recorden, mares que resen, amants que es busquen. Cossos que es mouen mentre l’ànima espera quieta el moment de tornar a respirar profund.

On van?

Van endavant, sempre endavant, encara que no ho sàpiguen. Cap a una llar, una nova feina, una cita o una fugida. Travessen ciutats, pobles, ponts i muntanyes. Potser no saben exactament on, però viatgen, i en aquest anar —com tu cap al ponent— es revela, a vegades sense saber-ho, el sentit d’haver-se posat en marxa.

No necessito gaire més que una finestra orientada a ponent, la nit lleugerament il·luminada i la respiració de qui m’acompanya, per comprendre la bellesa de la solitud ben entesa i l’angoixa de la companyia no buscada.

Ressonen veus, sorolls del carrer, motors… lladrucs en la llunyania. I el silenci, que tanca els ulls un cop més, creient que és possible tot, absolutament tot allò que es va forjar en la joventut i que avui no vol ser record, sinó raó.

Perquè, per a mi, llevant és el passat… i només em queda caminar cap al ponent: el futur, la muntanya que he de travessar per continuar el meu camí sense mirar enrere, allà on va sortir el sol i tornarà a sortir, però que finalment desapareixerà davant dels meus ulls per començar a viure de nou, allà on em vaig aturar pensant que era un final, i no pas un parèntesi.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista. Foto: Joaquim F. P.