Hi ha un conductor a l’empresa Plana que ens regala el viatge més “agradable” del dia: anuncia cada parada com si fos el presentador d’un programa d’entrega de premis. Advoca amb paciència a un senyor amb crosses quan ve la frenada (que sense la seva ajuda segur que acabaríem pel passadís) i ens avisa de la sortida perquè ningú acabi fent piruetes. Entre bromes i respostes dels viatgers, el temps passa volant, o això sembla quan algú s’esforça.
En arribar, no oblida recordar-nos que no deixem res enrere. La gent l’aplaudeix amb la mateixa efusivitat que una estrella de rock després del concert. Tots riuen, gaudeixen del moment.
M’hi acosto per preguntar-li el seu nom, vull escriure sobre ell, que se sàpiga la llegenda del conductor estrella. Però ell, en un acte de “humilitat” o potser pura prudència, s’hi nega:
—Millor que no —diu.
Humilitat? Prudència? O serà que algú amunt a la cadena de comandament no vol que es converteixi en l’empleat del mes? Perquè, clar, qui voldria que un treballador així destaqui? Millor passar desapercebut.
Aquest home mereix una menció, perquè l’excepció sempre crida l’atenció. Però ell prefereix seguir cobrant el seu sou en silenci, sense fer soroll. Aquí no som país de reconeixements, excepte en els moments lúgubres, quan els grans “fills de puta” passen a la memòria entre sanglots i un “que et fotis” final, però això sí, amb paraules boniques sobre la dignitat d’un difunt que no es pot defensar i l’oblit dels seus coneguts, que van haver de patir-ho.
Com que no vull perjudicar-lo en el seu anonimat, no diré ni la línia que condueix, no fos cas que aquesta enveja gossa (perquè sana no existeix) es carregui el tipus més servicial i professional d’una empresa que, de vegades, deixa molt a desitjar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.