Durant molts anys, aquest va ser l’horitzó que s’obria davant meu des del balcó de l’11è 1a, al carrer Cantàbria 55, bloc Tagamanent, a Sant Martí, Barcelona.
El barri obrer entre Sant Andreu i el Poblenou.
El barri del cinema Verneda, del cinema Levante.
Darrere dels habitatges Montseny, la via del tren —l’actual AVE— tallava el paisatge, aleshores envoltada de les humils barraques de La Perona, pujant pel pont del Treball.
Avui, en mirar aquesta imatge presa per en Quim —que vaig trobar fa tot just uns dies—, alguna cosa es remou amb força.
M’inunda una onada de sentiments, pensaments que dormien en algun racó de l’ànima, anhels antics, dubtes que encara no han desaparegut, il·lusions que continuen bategant.
I aquelles circumstàncies familiars… aquella infància i adolescència que no van ser del tot felices, però sí profundament viscudes. Massa aviat, massa seriosa. Amb el pes d’una responsabilitat que no era meva, i amb un aprenentatge que va calar fons.
No hi havia edificis que em robessin el cel.
Ni veïns enganxats a les nostres finestres.
El carrer era ampli, obert, i des d’allà podia endevinar el mar.
I tot i així, hi havia dins meu alguna cosa que sempre buscava més enllà. Més lluny.
A l’altra banda de la ciutat, on titil·laven unes llumetes que em parlaven en secret, preguntant-me què hi havia més enllà d’aquella frontera invisible.
Quan vaig deixar enrere aquella vista, aquella llar que els meus pares havien aixecat amb tant d’esforç, aquella rutina segura… la vida em va donar més.
Molt més del que mai hauria imaginat.
I també més del que creia buscar.
Fa temps que vaig abandonar la República de la Nostàlgia.
Ho vaig fer per salut.
Perquè continuar remenant el dol de cada pèrdua —experiències, persones, comoditats i seguretats— em trencava una mica per dins.
Vaig acceptar que havia estat, i seria sempre, arrencada de qualsevol sentit de pertinença.
I que aquell desarrelament era només meu, tan íntim que ningú no el comprendria.
De vegades, un record m’assalta, inesperat, i em descol·loca.
Però segueixo, intentant encaixar les peces, fins i tot gaudint del desordre, perquè en la seva imperfecció em trobo i reviu.
I en això estic.
Datant fotos de desconeguts.
Posant noms a rostres oblidats.
Reconeguent carrers, objectes, paisatges.
Escoltant els ecos dels relats que un dia em van explicar els meus grans.
Les seves fotografies són memòries que no em pertanyen, però que m’han estat confiades.
M’han proposat una petita exposició de fotos donades. I una xerrada, per parlar d’aquells anys 60, 70 i 80. Anys crucials per ser, avui, qui soc. I estar, justament, aquí.
L’únic que sé —en aquests temps que sonen a vellesa assumida, però que són rebels davant el pas del temps— és que res no passa per casualitat.
Que l’atzar no és un joc, sinó una línia subtil que dibuixa les coincidències amb sentit.
Com un mapa secret que només es revela quan la mirada i el cor estan preparats per llegir-lo.
I em queda tornar.
Tornar al barri.
Com aquella vegada que vaig presentar el llibre al Centre Cívic de Sant Martí. Tan ben acompanyada, tan emotiu tot.
He de tornar:
Al carrer Auger, on vaig néixer.
Al carrer Bolívia, on vaig viure fins als sis anys.
A la parròquia de Sant Martí, on vaig descobrir el meu amor pels lliris, el dia de la meva comunió, amb vestit curt, sense regals ni banquets.
Al bloc Tagamanent, on llegia impacientment aquelles cartes d’amor enviades des de Cambrils, a l’escala del meu portal, que un dia van deixar d’arribar, sense més. Perquè l’amor s’alimenta de pell i sospirs i no de romanticisme idealitzat.
A La Palmera, on assajàvem amb el meu Ballet Elite’s Show.
A veure la Carmen Miralles i l’Enid González, amigues entranyables de la meva mare.
A la Pepi. A la Cari. A l’Etel. A la Fina, la mare de la María José.
A la porta de l’antic Centre d’Estudis Montseny, el nucli generador dels horrors del bullying.
A l’acadèmia de ballet EBIM, ja desapareguda, on no vaig aprendre a ballar res que m’hagi estat necessari per a aquesta professió, però sí a resistir.
A l’Escola Santa Maria dels Apòstols, on vaig abandonar la idea d’estudiar, quan hauria pogut fer qualsevol cosa que m’hagués proposat, com així he demostrat.
I potser, com em passa amb el Cementiri de Montjuïc, no hi hauria de tornar més.
Hi ha retorns que es fan per tancar el cercle.
I d’altres, simplement, per poder seguir.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.