Mai no hauria pensat que pagaria una entrada per veure la Pamela Anderson. Quina lliçó per als meus propis prejudicis sobre el talent. I quin regal m’he endut. The Last Showgirl dirigida per Gia Coppola és una pel·lícula tan necessària com honesta, i no només per ella, sinó també pel repartiment que l’acompanya, especialment una Jamie Lee Curtis brillant.
Vaig anar al cinema amb la consciència forjada a base d’escenari: a pujar-hi, ningú t’ensenya... però a baixar-ne, encara menys. Mai saps ni quan ni com serà aquell últim número. Em va sobrar una mica de moviment de càmera, sí, però no pas una engruna de la cruesa que suposa el salt generacional en els grans espectacles, com els dels casinos de Las Vegas. Aquells que alguns crítics s’atreveixen a qualificar de “caducs”, com si el que corre ara pels creuers —últim reducte del show en directe— fos millor: refregits de números circenses, cantants i coreografies amb molta tècnica, i sense cap segell d’autor al qual admirar, sota suposats conceptes temàtics.
La guionista, Kate Gersten, sap molt bé de què parla. Totes les frases dels diàlegs són perles i robins, i qui les diu, personatges tan rics que no necessiten ficció. Coneix els artistes i les seves circumstàncies, tant humanes com despietades. A mesura que avança la trama, una comença a reconèixer els tics, les actituds, les pors, els desafiaments. Els retrets, les nostàlgies, els fracassos. Tot allò que ens ha passat a tots els que hi hem estat.
No, la Shelley —la protagonista— no viu als núvols, com diu un altre crític despistat. Els núvols són seus: la ignorància, la negació de la realitat d’una professió menyspreada, que no s’ha reinventat. Cap artista de music hall viu als núvols. Viu vigilant el telèfon, les factures... triant entre una maternitat responsable i el fulgor del strass, la realització de la seva vocació o sentit de la seva existència, entre agradar-se i agradar. Batallant amb la família que hi està en contra i suportant les expectatives de la que hi està a favor.
Recordo la Yolanda Ramos relatant el tancament d’El Molino. Alguns artistes, sabent-se en el corredor de la mort escènica, ni tan sols van recollir el maquillatge ni les seves pertinences. Aquella imatge em va impactar. Perquè jo també sé què és que cancel·lin un show d’un dia per l’altre. Per mala gestió. Per manca de respecte. Però llavors encara era jove, i tenia força per continuar remenant entre la incertesa i la il·lusió.
Aquesta pel·lícula l’haurien de veure, especialment, els que opinen sense saber. Els que no tenen ni idea d’on venim. I també aquells que saben perfectament de què va tot això: la supervivència, aferrar-se a un temps que —encara que soni proustiana— va ser, sens dubte, perdut però molt millor.
Ballarines guapes n’hi ha hagut sempre. Com més cares i més ben despullades, més rendibles. Ballarines a granel, coristes amb somnis, supervivents en talons. Potser perquè vaig veure artistes molt grans a la Bodega Bohemia de Barcelona, a finals dels setanta, i em van provocar una barreja de tendresa i rebuig, vaig decidir llavors que mai no voldria convertir-me en una vella glòria incapaç de retirar-se a temps.
Però per a un actor, l’edat és un plus. Aquí ho demostra la Curtis: ofereix tot allò que una no vol mostrar. La veritat immisericorde. La vellesa de la dona que havia estat esplèndida, a escena i en el record. I en fa una oda a la naturalitat més colpidora. Cal ser molt valenta per exposar-se així. Ella mateixa va crear la seva estètica per acompanyar l’Anderson.
Un altre crític s’atreveix a dir que el guió no aporta res de nou. Serà que ha viscut entre plomes, polveres i camerinos. Perquè, és clar, que hi ha novetat: cada història ho és. I aquesta, més que moltes.
Aneu a veure-la. Aneu a veure l’última showgirl amb glamur i classe, en un món que ha arrasat tota esperança d’estabilitat laboral més enllà dels deu anys. I sí, justament perquè l’espectacle requereix una reinvenció constant, és un dels pocs oficis que et permet canviar radicalment de vida... sempre que estiguis disposada a passar càstings —alguns humiliants, d’altres simplement necessaris— per mantenir-te dreta, encara que sigui en un estil ja extingit.
Jo podria haver estat ballarina a Las Vegas, a vint-i-un anys, gràcies a la Betty Brown, la meva professora de jazz, que em va posar en contacte amb un coreògraf nord-americà. Al final, no hi vaig anar. Em vaig quedar a casa meva, il·luminant altres bohèmies, amb moltes llums i cap ocell al cap. En un mercat que, en tres dècades, es va anar apagant i que em va agafar en altres coses com el show turístic: van tancar els shows del Paral·lel, el Galas de Salou, el Palace de Lloret, els casinos d’Espanya, Itàlia i Portugal.
No vaig plorar. Perquè ja sabíem tots què venia: aquella urpada cruel entre l’escenari i la vida. Aquella manca de transició lògica entre l’art i la realitat. A part de ser caixera, oficinista o binguera... o aconseguir el contracte de la teva vida amb un bon matrimoni i, amb sort, coreògrafa o professora de dansa. És el que hi havia. I el que hi ha. Algunes companyes, fins i fot van fer una carrera universitària.
Si voleu seguir la moda del “gran espectacle innovador”, alimenteu la indústria del que és anodí i familiar i que pretén ser meravellós. I gaudiu d’aquells shows vulgars on, com en aquella escena memorable que fa una de les actrius sobre un càsting en la pel·lícula —i que he vist triomfar en un vídeo curt—: volta, espatlla, cap, gest sensual, cama, una altra cama i... carda’t la cadira. Això sí, amb ritme.
No. Millor no. No és nostàlgia, és pura realitat.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.