Aconsegueixi un somriure. Cedeixi el pas. A les voreres estretes quan venen tres de cara, o dos amb un cotxet de nadó. O una senyora gran amb el carretó de la compra. Tots ells sense intenció de parar, mirant al buit de la seva introspecció i ignorància de la física en terreny comú. Somrigui i esperi que la pressa i la supèrbia es dissipin.
Cedeixi el pas, a la porteria, a l’ascensor, a l’entrada del súper, al pàrquing. Ja hi ha prou agressivitat i por a un cop fortuït en la cada vegada més restringida circulació de vianants. La ciutat és violenta: els patinets elèctrics que et passen per tots dos costats, els conductors dels quals porten casc, però tu, innocent a la seva mercè, no.
Cedeixi el pas i eviti el perill. Posi’s un barret com aquells que porten ventilador i refrescos, però amb miralls retrovisors. Quan travessi el pas de vianants —que de zebra no li queda res—, i vingui un motorista impacient avançant per la dreta d’una filera, com és costum arrelat a Cambrils, sense veure’t ni ser vist, un improperi per a què? Somrigui, s’ha salvat una altra vegada.
Qui vol jocs virtuals quan el transeünt, a qui correspon la vorera, es veu envaït per tots els artefactes amb rodes imaginables? A quant es puntua la infracció que no s'enxampa?
La mobilitat diària és un risc innecessari, però sembla obligatori, que només demostra el grau d’egoisme de les generacions desafiadores. Les que no saben res del respecte, la prudència i la solidaritat. Tots sortiran a les xarxes socials a deixar comentaris sobre les desgràcies alienes, a demostrar com de bones persones són davant una guerra, una dana o un incendi, però no s'enganyin: tots aquests que tant es publiciten són incapaços de pensar en el més fràgil, el seu veí del barri.
No es pot maximitzar l’amplada del carrer ni esborrar amb la IA una persona que molesta al davant, però sí que es pot passar per damunt i fer una oda a la tragèdia absurda però possible.
Mentre vulgui, perquè com sempre, serà mentre pugui, somrigui i pregui per una justícia no tan poètica i més contundent de la urbanitat feta misèria, perquè la llei que no s’endureix, va en contra de qui menys culpa té. Els vianants necessitem acció municipal i noves multes, perquè els ossos són els mateixos que pateixen dolor i fractures, tant si t’atropella un patinet en zig-zag entre cantonades i voreres com un cotxe que se salta un semàfor.
No sé vostès, però jo n’estic fins allà on s’acaba la panxa de tan irresponsable al carrer. Deixin espai per a caminar segurs.
I somrigui. Un dia més, sa i estalvi.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.