Encara que mai vaig tenir fusta de màrtir sindical, sembla que he desenvolupat una nova habilitat: ser una observadora del trànsit de primer nivell. I sense cotxe, ni carnet, quina gràcia! Això sí, la diversió brilla per la seva absència.
Si l’Ajuntament de Cambrils necessita una empenteta per arribar a fi de mes, que no busquin més. Els regalo el meu descobriment, que ben segur els estalvia hores de patrulla: la cruïlla de l’avinguda Vidal i Barraquer amb l’avinguda Baix Camp és la seva gallina dels ous d’or.
Aquesta llegenda urbana de les multes que s’han d’aconseguir cada dia, aquí poden convertir-la en realitat. Només han d’anar sense uniforme, amagar una càmera i gaudir de l’espectacle. És el paradís per caçar gamusins motoritzats, aquesta espècie tan peculiar que avança per la dreta als passos de vianants del carrer Pere III. Són els mateixos que demostren que, per a ells, la vida dels vianants és tan important com un acudit dolent.
Avui m’ha tocat la loteria i m’he enfrontat a un d’ells. Jo, una digna sexagenària, digitalitzada i perennement rebel, que encara creu en el civisme, li he dit “Per aquí no es passa!”. Ell, amb el seu casc de superheroi, s’ha limitat a girar el cap, el menyspreu és la norma, confirmant que les lleis de trànsit són per als mortals. Aquests moments et fan dubtar de tot. Tants cossos de policia per a què? Si al final, l’únic cos que tenim per viure és tan difícil de protegir.
Ja sabem que les lleis no prevenen el delicte, simplement el documenten. Així que, a falta de la invenció d’un exoesquelet que ens salvi de tant energumen, la meva nova funció és la d’una toca collons anònima en la batalla diària del civisme. Sincerament, és una feina sense paga i amb molt d’estrès. Potser hauré de canviar de zones de passeig, de ciutat o de país... tot pot ser, en el cas de no adaptar-me a una societat malalta. Jo seguiré el meu nomadisme existencial, marxaré, però vostès, avis, nens i adults que no aixequeu la cara del mòbil confiant que es respecta el pas, ho continuareu patint.
Ja sabeu, el meu és fer amics, quan dic veritats. És una mena de ser incorruptible en versió casolana.
A cap grup municipal li agrada que es parli malament de la ciutat, doncs feu alguna cosa per posar ordre i no haver de criticar el que és perillós i l’injustificable.
Una altra cosa: si en la volta ciclista de les festes del barri de l’estació compteu amb voluntaris per ajudar la policia local... almenys que tinguin l’educació de no cridar a la mateixa sexagenària: “Senyora, corri!... vinga!”. Cada persona gran té el seu ritme i les seves dificultats. I el més importat, de beneits no tenim un pèl, que ja no estem perquè ens cridin l’atenció solament per portar una armilla groga o un walkie-talkie... armes de submissió passiva.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.