No ho sé, se’m fa estrany. No fa tant, estàvem treballant i compartint una vida en un altre país. Érem tots emigrants, i no precisament perquè en els nostres llocs d'origen no hi hagués oportunitats. Descartant l’alta competència i la llei de l’oferta i la demanda, potser tot es reduïa a sort o a l’habilitat d’agafar-se a la mata adequada. Aquesta mata on tants prosperen, estafen, s’enriqueixen i sobreviuen amb el constant aire de superioritat de qui coneix la seva pròpia dubtosa moral, però prefereix ignorar que nosaltres també la coneixem.
Eren temps d’assajos i estrenes, de certeses a curt termini, les que dura un contracte. En aquella companyia babeliana, només ens enteníem en anglès. És curiós: el que avui és una herència de destrucció i mort, abans era amistat i companyonia, una barreja de cultures, llengües, rialles, cançons i amor. Russos, ucraïnesos, búlgars, romanesos, turcs… Cadascú, jo inclosa, portàvem una motxilla d’experiències i un desafiament al futur. Érem supervivents de la il·lusió i no ens importava abandonar un país que no es va molestar a guardar-nos el lloc que mereixíem. Vam viure de forma alegre una vida complicada.
Amb el temps, el contracte va arribar a la seva fi. I no us creureu això, perquè ni jo m’ho crec del tot, acostumada a la desafecció dels mateixos artistes nacionals: durant aquests anys, Kolodin va ser precisament un dels que més em va trucar i va escriure per preguntar com estava.
Durant quatre dècades, he conviscut intensament amb ballarins que es van fer centenars de fotografies amb els meus vestits de producció. En escenaris on els vaig dur quan ni tan sols podien anomenar-se a si mateixos professionals, copagant-se amb artistes que ni havien somiat assolir. Però han estat precisament aquells europeus de l’est, aferrats a la tenacitat abans que a l’esperança, els únics que m’han demanat —gairebé amb humilitat, com si jo fos algú— fer-se una foto amb mi.
Passen els anys, i gairebé hem desistit de tornar a trobar-nos. Els tinc escampats pel món. Uns amb fills. Altres triomfant. Altres insatisfets i enyorats del que, sens dubte, va ser el millor equip de treball que he tingut. A tots els sento lluny, i alhora tan afectius, en diferents posicions, però d’un d’ells, de Kolodin, no en sé absolutament res des que va començar la guerra.
I això m’inquieta. Jo, que mai he viscut una al meu país ni en la meva existència… m’inquieta no saber si Kolodin va caure en una rasa sense localització, de forma anònima, o si va escapar de la tragèdia.
Escric per si de cas, perquè sàpiga que el recordo i que mai passaré per alt la bellesa d’aquest gest, tan profundament humà i sense interès, de preguntar: “Carol, how are you?” de tant en tant, amb aquell respecte i afecte que no es pot oblidar. Desitjo que estigui bé, però el silenci acostuma a ser l’aliat més cruel de l'absència.
Quants més Kolodin, Igor, Maximenko, Hanna, Yana, Svetlana, Ekaterina i Evgeni han de desaparèixer enfrontats, quan van poder continuar ballant i ser feliços? No és un panegíric, ni una memòria de ploramiques. És l’expressió d’una impotència que s’aixeca des de l’ànima, mentrestant es parla de pau… en un món de terrorisme consentit en nom de la sobirania de les nacions. Aprofitant el llegat de Sun Tzu fa més de dos mil·lennis, recordo allò del governant covard que és capaç de calar foc al seu propi país amb la condició de regnar sobre les seves cendres. Aquests contemporanis que ens envolten, han calat foc en el món sencer amb l’espurna de la constant amenaça que no entén de solidaritat i seny. Ens acostumem a caminar sobre les cendres que deixen aquests tirans que tot comencen i res acaben, per tal de sentir-se que dominen res més que causar morts. Els seus familiars mai oblidaran el tast del dolor i el transcórrer del temps imperdonable de la revenja.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.