Mentre Salou celebrava el 30 d’octubre els 36 anys de la seva segregació, Vila-seca commemorava els 500 anys de la seva unificació. Dues efemèrides que, més enllà de la coincidència temporal, expliquen dues maneres oposades d’entendre el passat i de projectar el futur.
A Salou, l’aniversari de la segregació continua sent una data que es viu més com una reivindicació identitària que com una reflexió de maduresa col·lectiva. Cada any, l’acte institucional esdevé una exhibició de triomfalisme, un ritual d’autocomplaença més que no pas una ocasió per repensar quin model de municipi s’ha construït des de la independència administrativa. El relat oficial insisteix en la fita històrica, però evita abordar el balanç real: què ha guanyat i què ha perdut Salou en aquests 36 anys d’autonomia? La ciutat s’ha desenvolupat urbanísticament, sí, però sovint a costa de perdre cohesió, memòria i una mirada crítica sobre el seu propi creixement.
Ruptura enfront entesa
Mentrestant, Vila-seca commemora cinc segles d’unió —la de Vila-seca del Comú i Vila-seca de Solcina— amb una mirada més serena i integradora. No és una festa de ruptura, sinó d’entesa. La seva celebració apel·la a la continuïtat històrica, a la idea de comunitat que es reconeix en el seu passat sense necessitat d’exagerar-lo ni convertir-lo en instrument polític. Allà on Salou celebra una separació, Vila-seca recorda una suma.
Aquesta diferència no és menor. Mentre a Salou la memòria de la segregació s’utilitza encara com a bandera per alimentar el relat d’un lideratge messiànic i d’un èxit permanent per part de l’actual alcalde, Vila-seca aprofita l’efemèride per projectar un missatge de maduresa institucional i de pertinença compartida. Un municipi no és més fort perquè s’independitzi, sinó perquè sap construir consensos i consolidar un projecte col·lectiu que miri més enllà dels noms propis.
Mirar-se el melic
Potser ha arribat l’hora que Salou, després de 36 anys d’emancipació, abandoni el to adolescent de la celebració i entri en l’edat adulta de la reflexió. No n’hi ha prou amb recordar aquell 30 d’octubre de 1989 com un triomf: cal preguntar-se si la calamitosa ciutat que avui tenim respon a l’esperit d’aquella lluita, o si s’ha convertit en una postal turística governada per l’autobombo.
En canvi, Vila-seca demostra que la memòria pot ser una eina de cohesió, no de confrontació. I això, potser, és la millor lliçó que Salou podria aprendre en el seu camí cap a la maduresa institucional.