Sembla que en els ministeris, entre cafè de comerç just i moqueta de disseny, han descobert un nou enemic nacional: el terme #charo. Sí, amics, segons el nostre Govern (aquest que sembla haver perdut el GPS i la medicació contra la paranoia simultàniament), anomenar a algú Charo és un acte de terrorisme sociològic, un atemptat masclista i, probablement, la causa oculta del canvi climàtic.
Personalment, em costa digerir tanta estupidesa institucional. Sort que faig servir protector d’estómac. Delicada que és una.
Mentre les llistes d’espera en sanitat són més llargues que la saga de Star Wars, ells dediquen temps i diners dels nostres impostos a muntar una CSI gramatical.
De veritat no hi havia res més urgent que fer? Arreglar les carreteres? Abaixar l’IVA?
No, millor perseguir el llenguatge dels youtubers que prenen birra en sana conversa o beuen aigua en un florer.
Es recorden de Matilde?
Va haver-hi un temps —remot, gairebé prehistòric— en el qual Telefònica era el monopoli amic i les cabines de cristall servien per a alguna cosa més que perquè els turistes es fessin fotos i tanquessin en una pel·lícula a José Luis López Vázquez.
En aquesta època daurada de les línies fixes, ningú s’esquinçava les vestidures per la Matilde.
Aquella dona que parlava per l’auricular no era una víctima de l’opressió; era una institució.
Però avui, amb tant d’observatori de gènere i tanta lupa sobre el vocabulari, reconèixer que les Charos existeixen (i que són una força de la naturalesa) és gairebé un delicte d’odi. Perquè mirin, haylas, com les meigues. I negar la seva existència és com intentar tapar el sol amb un post-it del Ministeri d’Igualtat.
Diuen que tothom té una opinió, igual que té un cul. El problema és que ara, si se t’ocorre lluir la teva sense passar pel filtre de la correcció política, se t’apareix el fantasma de Nadal del governador civil de torn per a donar-te una estirada d’orelles digital.
Vivim en una hipersensibilitat asfixiant, on un adjectiu mal posat et converteix en un pària. Ens estan deixant un aire tan pur de tanta correcció que ens morirem de falta d’oxigen.
I per rematar la feina nadalenca, parlem de l’anunci de la Loteria. Quina fantasmada, si us plau! Mira que és difícil fer-ho malament tenint el llistó per terra, però enguany s’han lluït: és, senzillament, una cagada amb embolcall de luxe.
Trobo a faltar al calb de la loteria. Aquell home no necessitava guions existencialistes. Els protagonistes podrien haver emmarcat una fotocòpia del dècim i usar els diners sense tanta pretensió lacrimògena que no arriba a una generació present que no sap el que és el postfranquisme ni l’escassetat.
D’escassetat intel·lectual, també, anem escassos. Per això és necessari escoltar, analitzar i descartar, si realment volem formar-nos una opinió.
Bon Nadal!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.