Vuit conquilles recollides a la platja em donen avui la mesura del món actual. Sàviament —diria que amb plena consciència de l’ecosistema— un dels meus editors m’alerta que no cal emportar-se-les; alteren la vida minúscula. Davant l’avís, em quedo pensant que jo era de les que deien als nens turistes de la Llosa, a Cambrils, no fa tant, que no s’emportessin els peixets i organismes de les roques a la galleda dels castells; que no els condemnessin a agonitzar per observar-los una estona. Ho deien a TV3, al·ludint a com el turisme impacta en el delicat cicle de la vida d’aquells éssers que, al cap i a la fi, no deixen de ser ocupes en una closca morta. Vuit, dic. Vuit més vuit, més vuit d’altres tantes persones, insisteix el meu editor. És un argument irrefutable.
A vegades escolto la senyora Sílvia Orriols i sento al meu cor, amb les seves traces de bonisme, xiuxiuejar-me que el verb que ella usa és contundent. Per molt que el senyor Salvador Illa la vulgui desautoritzar en qüestió de cultura, així en públic, tant de pati d’escola, guanya ella: és aquesta capacitat de projectar convicció, d’aportar dades i generar un discurs atraient per a tot aquell insatisfet amb la delinqüència, la massificació, la pobresa i la minva en la qualitat dels serveis públics, per esmentar-ne alguns. Em produeix la curiositat de qui escodrinya els detalls abans de formar-se una idea cabal; i, per tant, no em pronuncio políticament encara que digui veritats com punys.
D’Orriols en vaig saber jo per allò de les llonganisses i els hàbits alimentaris d’un sector de la població que, lluny d’apartar-se del que no li convé, i en nom del respecte a la seva cultura, gairebé exigeix que els altres no en mengem. Que ofèn la mera presència. Em tinc per respectuosa, però no a costa del “treu-te tu per posar-m’hi jo” i molt menys de “despullar un sant per vestir-ne un altre”. I és que les religions de la pau solen ser les mares de totes les guerres. Escolti, que ja sabem que a Catalunya hi ha més porcs que persones; el més normal és que qui vulgui se’ls mengi. Llançar la veritat incòmoda no és racisme de la ultradreta, de la mateixa manera que lamentar-se avui per l’impacte digital només delata el profund desconeixement d’aquells que no van saber preveure-ho.
I de tornada a la fragilitat marina —ja que la ciutadania se sosté en el fràgil balanç que ens ofereixen els incompetents— em sembla que, més enllà dels llors i víctors dels organismes empresarials de Tarragona, felicitant-se per l’increment econòmic traduït en la gran pàgina al Diari amb el “Gràcies, turistes” i un “¡Gracias Aragón!” al Heraldo, que escrivia, plena d’orgull i satisfacció (mitjanament borbònica), la senyora Berta Cabré, ningú s’ofèn per un creuer, però a la Pineda els propietaris de segon habitatge aixequen un clam comunitari per les tarifes de pàrquing. Sembla que aquesta massa turística que atraca en la nostra riba no causa cap perjudici. Un creuer, més un, més un… més un… i a dipositar la seva contaminació a casa nostra. Es nota que no ha sentit com ens menyspreen els aragonesos contraris a la catalanitat, els que porten el menjar de casa per no gastar perquè, segons el seu parer, vivim gràcies a ells… Un altre vassallatge, senyora Cabré, com Salou amb PortAventura.
Vivim anant a batzegades d’extrem a extrem, aferrant i deixant anar siguin creences o valors i, així, és molt fàcil xocar fins i tot estant tan diametralment oposats. Patim l’època del xoc radical entre cultures i nacions a cavall d’una globalitat que ningú va buscar i ha arribat per quedar-se, per universalitzar el que és autòcton i contaminar el que és genuí en un exercici de coherència impossible, on se’ns exigeix respecte per no ser respectats. Potser és hora d’entendre que l’ecosistema, el social i el marí, no sobreviu només a base de bones intencions, sinó de posar límits abans que la closca s’acabi de trencar.
Posar tots els ous del PIB a la cistella del turisme —que ja frega un històric 14% de la nostra economia amb més de 200.000 milions d’euros— és hipotecar el futur dels seus fills per a quan passi la moda i resulti més barat anar a Tailàndia o a una emergent zona d’Àfrica que a Espanya. En un pròxim moment, i per molt que la IA esgarrapi llocs de gestió, continuaran fent falta les arts i els oficis i els porcs. Aleshores... quan les glorioses pernoctacions del pa per avui siguin, com els creuers i la massacre de criatures al mar, ecos de poca sostenibilitat, no desitjo saber de què es viurà en aquesta costa.
Però, què els he d’explicar que vostès no maquillin, manipulin i amaguin ja?
Vaig a fer-me un entrepà d’arepa amb kebab, arròs rossejat i calçots, amb el seu permís... així arriscant l’apropiació cultural perquè som tots the lemonary pear a l’hora de celebrar la universalitat.
Ara miro el recipient on descansen les conquilles i prenc la decisió, sota el pes imposat de la culpa judeocristiana, de retornar-les al mar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.