L’alcalde de Salou, Pere Granados, es troba aquests dies de viatge a Portugal. Oficialment, l’objectiu de la visita és atreure nous turistes (el portuguès és un mercat irrisori; representa només el 2% de la despesa turística total al municipi), motiu pel qual Granados ha aprofitat per fer també turisme a Portugal.
Això li ha permès veure l’Ajuntament de Lisboa, saludar el delegat del Govern català a Lisboa i conèixer el Parlament lusità, on, per cert, ha estat rebut per l’uixer.
Carrer del Mar ha tingut accés en exclusiva a la conversa que va mantenir l’alcaldia a l’hora de concertar la visita:
—Parlament
de Lisboa, bon dia.
—Sí,
miri, truco de part de l’alcaldia de Salou. Voldríem concertar una
visita institucional per a l’alcalde.
—Amb
qui exactament?
—Amb
el president de l’Assemblea de la República, si us plau.
—No
està disponible.
—Bé…
doncs amb el vicepresident.
—Tampoc.
—I
algun portaveu parlamentari? Algun secretari de mesa? Un president de
comissió?
—Miri,
avui no pot ser.
—Entengui
que l’alcalde ve expressament. Es tracta d’una visita important.
Hi haurà fotografies, difusió institucional, publicacions a les
xarxes municipals i als digitals a sou…
—Ja.
—Potser
algun representant del grup socialista portuguès, o del conservador,
o de qualsevol grup parlamentari rellevant.
—Li
dic que no hi ha ningú disponible.
—Ni
un diputat ras?
—No.
—Un
assessor?
—No.
—Un
tècnic?
—No.
—L’encarregat
de protocol?
—Està
ocupat.
—El
cap de seguretat?
—També.
—Algun
funcionari que pugui saludar-lo en nom de la institució?
—Senyor,
aquí la gent treballa.
—Ja,
però l’alcalde necessita una recepció oficial. Encara que sigui
breu. Cinc minuts. Una encaixada de mans. Una foto davant de les
banderes.
—I
quin interès té exactament l’Assemblea portuguesa a rebre
l’alcalde de Salou?
—Bé…
Salou és un municipi turístic de referència.
—Aquí
també tenim platges.
—Sí,
és clar, però l’alcalde considera fonamental reforçar els llaços
institucionals entre Portugal i… bé… Salou.
—Entenc.
—A
més, ell ja té preparat el fotògraf.
—Perfecte.
Doncs quan arribi, que pregunti per l’uixer de l’entrada
principal. Si l’uixer vol, es poden fer una foto junts davant de
l’escala.
—L’uixer?
—Sí.
I no entretinguin gaire l’home, que ja té prou feina.
—Però…
no hi hauria ningú de més rang?
—Escolti,
no estem per perdre el temps amb poca-soltes. Aquí tenim un
Parlament per tirar endavant.
—Aleshores…
queda confirmada la reunió amb l’uixer?
—Si
coincideix amb la pausa del cafè, sí.