Vet aquí que una vegada hi havia un poblet anomenat Salou, un indret meravellós on els apartaments turístics creixen més de pressa que els pins (dels que amb prou feines n’hi ha) i on cada estiu apareixen més gandules que bolets després de la pluja. Però un any, entre bloc i bloc de ciment, l’Ajuntament va descobrir una cosa sorprenent: els boscos existien!
I no només existien, sinó que tenien matolls.
—Això és un problema molt seriós —va declarar solemnement l’alcalde, Pere Granados, mentre observava un pi des de la finestra del despatx amb la mateixa preocupació amb què un turista anglès mira el preu d’una cervesa.
Els tècnics municipals van elaborar informes, estudis i presentacions de PowerPoint amb moltes fletxes verdes. Després de mesos de reunions, van arribar a una conclusió revolucionària:
—Potser... potser podríem deixar que animals herbívors es mengin les herbes.
La idea va semblar tan innovadora que gairebé convoquen una roda de premsa internacional.
I així va arribar Heidi. La noia va aterrar de Suïssa amb 200 ovelles i 40 cabres per netejar els boscos de Salou.
Pedro Granados, entusiasmat amb el projecte, va decidir implicar-s’hi personalment.
—Vull fotos fent l’animal! —va proclamar al seu entorn.
Per afegir tot seguit:
—Jo també aprendré a pasturar —va anunciar amb la solemnitat d’un home que no havia trepitjat un corral mai a la vida.
Va agafar la vara d’alcalde i va declarar davant el ramat:
—Aquest serà el meu bastó de pastor. Seguiu-me i us portaré pel bon camí! Endavant, fem equip, fem ciutat.
Heidi, pacient, li ensenyava el més bàsic: com distingir una ovella d’una cabra, com esquivar els matolls i, sobretot, no intentar inaugurar oficialment cada arbust trepitjat.
Les cabres treballaven sense descans mentre alguns regidors observaven fascinats aquella tecnologia ancestral basada en “deixar que l’animal mengi”.
—És el mateix que fa l’alcalde amb nosaltres —deien els seus companys de l’equip de govern esmaperduts.
Cada tarda, Pedro i Heidi pujaven pels camins forestals. Ella li ensenyava a interpretar el comportament del ramat i ell aprofitava per explicar-li futurs projectes estratègics sobre sostenibilitat, ecoturisme i governança verda.
—Sí, m’agrada posar verds els que no pensen com jo!
Al final de l’estiu, els boscos estaven més nets que moltes voreres del centre. Els incendis havien disminuït i el projecte era un èxit. L’alcalde, emocionat, va concloure davant la premsa:
—Hem demostrat que tradició i modernitat poden anar de bracet.
I el públic que fins ara l’ha votat no es cansava de cridar:
—Bèèèèè…
Sense parar. (Font: Tururut Vola News).