Uniformar els alumnes amb el logotip de l’acadèmia sobre l’escenari és, probablement, un dels errors més normalitzats dins de certes exhibicions de dansa i formació artística. I ho és tant des del punt de vista estètic com pedagògic.
A nivell visual, l’impacte acostuma a ser clarament contraproduent. L’escenari treballa amb línies, volums, netedat corporal, ritme visual i lectura de conjunt. Un logotip gran estampat en samarretes o dessuadores no es percep com una “marca elegant” des de la distància del públic: es converteix en una taca gràfica que trenca la silueta del ballarí i distreu d’allò que realment hauria d’importar —el moviment, la interpretació i la composició escènica—. El que en una fotografia promocional pot semblar identificatiu, sobre un escenari il·luminat acaba sovint empobrint la imatge global.
Però el problema més delicat no és estètic, sinó conceptual.
Quan una acadèmia converteix els seus alumnes en suport visible de marca durant una actuació artística, el focus es desplaça de manera preocupant: la prioritat deixa de ser plenament l’obra o el procés formatiu i passa a ser també la visibilitat comercial del centre. I aquí apareix una qüestió incòmoda: aquests alumnes ja estan pagant per la seva formació. Utilitzar-los, a més, com a plataforma publicitària permanent planteja un conflicte ètic difícil d’ignorar.
Part d’aquesta tendència sembla importar codis propis del màrqueting esportiu o corporatiu a un context artístic on la lògica escènica hauria de respondre a uns altres valors. En un club esportiu, l’uniforme reforça identitat competitiva, pertinença i representació d’entitat. Però en dansa, teatre o música, el vestuari hauria d’estar al servei de l’obra, de l’atmosfera i del llenguatge visual de l’escena, no de l’exposició constant d’una marca.
La pedagogia artística hauria de tendir justament al contrari: ajudar l’alumne a construir identitat, presència i sensibilitat pròpies. L’excés d’identitat corporativa uniformitza. El logotip acaba ocupant simbòlicament un lloc que hauria de pertànyer a l’intèrpret.
En dansa, teatre o música, el públic no connecta emocionalment amb una marca estampada al pit. Connecta amb la humanitat que hi ha darrere de qui actua. Amb l’esforç. Amb la vulnerabilitat. Amb l’energia compartida del grup. El veritable vincle d’un equip artístic no neix d’un logotip comercial, sinó del treball col·lectiu, la il·lusió compartida i una direcció sòlida basada en l’art i no en la promoció constant.
Hi ha, a més, una diferència important entre identitat d’escola i publicitat invasiva. Una acadèmia pot tenir prestigi, personalitat i coherència estètica sense necessitat de convertir cada escenari en una tanca publicitària. De fet, com més seriosa és una proposta artística, menys necessita subratllar-se visualment com a marca.
En molts casos, l’escenari ha deixat de dissenyar-se per a l’espectador present i comença a dissenyar-se per a la futura publicació a les xarxes. Però una estratègia de visibilitat digital no hauria d’imposar-se sobre la lògica artística d’una representació.
L’escenari hauria de continuar sent un espai de transformació, bellesa i expressió. No un catàleg corporatiu amb focus.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.