Es recorden de la idíl·lica Menja, resa, estima? Aquella espiritualitat de postal topa de morros amb una realitat molt més fosca que el cinema, de vegades, també s’encarrega de mostrar-nos.
Parlo del documental A Beautiful Tragedy, sobre Oksana Skorik a l’escola de ballet de Perm, gravat quan encara no era l’estrella internacional que és avui, sinó una nena indefensa atrapada dins d’un sistema ferotge.
Allí, el ballet no era una elecció mística, sinó una fugida desesperada de la pobresa. L’Oksana explicava com la seva vida artística començava fregant terres per conservar la miserable habitació de l’internat i mantenir la plaça a l’acadèmia. El pes era inhumà: si ella fracassava, ella i la seva mare serien pobres per sempre.
El seu destí, de fet, ja semblava escrit des dels tres mesos de vida, quan la seva mare —que no havia pogut complir el seu propi somni— li estirava els músculs per modelar-li el cos segons el cànon clàssic. No li transmetia només un desig; li imposava un futur que la nena no havia escollit.
Amb 1,60 d’alçada i 40 quilos, Skorik confessava davant la càmera que, quan menjava, se sentia plena i immediatament culpable. Explicava també el menyspreu de les més “agraciades” i l’horror de trobar cristalls dins de les puntes: sabotatges alimentats per rivalitats que alguns adults toleraven sota el nom de l’excel·lència.
Sota la tutela de figures llegendàries, aquelles nenes vivien en un aïllament gairebé monàstic on la bellesa era l’única moneda de canvi. Si no brillaves, el retorn a la misèria era immediat.
Mai he acceptat —es tingui en compte o no— que una ballarina o una gimnasta d’elit hagi de passar fam. Alguns han justificat aquestes situacions com un “peatge” inevitable cap a l’èxit. Però sota paraules com disciplina, exigència o perfeccionament tècnic s’han comès atrocitats dignes de jutjat.
Ho vam veure amb Nadia Comăneci i jo mateixa ho vaig viure de prop: vaig tenir una companya a l’equip nacional de gimnàstica castigada a fer 1.500 abdominals pel “delicte” de tenir una barreta de xocolata a la taquilla. Avui és catedràtica. Llavors només era una nena sotmesa a una tirania física disfressada de rigor esportiu.
Durant massa temps, molts han tractat els abusos de certes escoles de dansa com simples vicis de l’ofici: el vòmit de qui menja amb gana i després es penedeix, el sabotatge físic entre companyes o la humiliació sistemàtica convertida en mètode pedagògic.
És una barbaritat sense justificació possible.
I no cal anar gaire lluny per entendre-ho. La ficció fa anys que ens ho crida a la cara: des de Cigne negre fins a Flesh and Bone, on l’anorèxia, l’autodestrucció i fins i tot el suïcidi apareixen com el final natural d’una obsessió malaltissa per la perfecció.
L’art i l’esport no poden convertir-se en zones franques on els drets humans se suspenen a canvi d’una ovació. L’estètica no pot valer més que la integritat d’una infància.
Per això m’alegra veure que el silenci, a poc a poc, es trenca. Cada vegada hi ha més professors, mestres i coreògrafs valents —rebels amb causa— que denuncien aquests abusos i entenen que el veritable llegat no es construeix sobre cossos trencats.
Per això avui el crit hauria de ser un altre:
Menja. Ho necessites. És el teu combustible.
Dorm. El descans també forma part de l’entrenament.
Si estàs lesionada, no et destrossis per continuar. Això no és heroisme; és un risc que pot passar una factura irreversible.
I si el teu professor et demana que et destrueixis per arribar més lluny, qüestiona la seva autoritat.
Perquè la bellesa que neix de la por i de la desnutrició no és art: és el símptoma d’una societat malalta que, per fi, comença a despertar.
No oblidem tampoc que moltes ballarines de l’est van ballar per necessitat, per obligació dictatorial o per escapar de la pobresa, després d’haver idealitzat un conte de princeses de Txaikovski sense saber quin preu real amagava aquell somni.
Menja. Dorm. Balla.
I balla feliç, encara que no arribin els grans títols ni els diplomes de fireta que també proliferen, massa sovint, pel nostre territori.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.