Fa uns anys vaig anar al concert d’una cantant local. En acabar, i sabent a què em dedico, em va preguntar què m’havia semblat. I com sempre he cregut que una crítica honesta —quan es demana— és un acte de respecte, vaig ser sincera.
“El concert molt bé”, li vaig dir. “Però és una llàstima que sent el primer a entrar a escena, el teu pianista no miri el públic i s’assegui directament a tocar. La teva entrada queda completament freda”.
Ella em va respondre alguna cosa molt habitual: “És que és tímid”.
I vaig respondre: “Llavors, si anteposa la timidesa a no destruir l’inici del teu espectacle, potser no és el pianista que necessites”.
Pot semblar una frase dura. Però en realitat no parlava de caràcter. Parlava d’escenari.
Perquè el primer que entra a escena inaugura l’univers emocional de l’espectacle. Encara que només camini cap a un piano. La manera d’entrar, de sostenir el silenci, de reconèixer el públic o d’ocupar l’espai ja està narrant alguna cosa abans de tocar una sola nota.
I, tot i això, passa alguna cosa estranya en molts escenaris espanyols: demanes a un músic que segueixi el ritme visual del conjunt, que acompanyi una dinàmica física o que participi de l’energia escènica… i alguns s’ofenen.
Com si l’escenari acabés a la vora del seu instrument.
I no deixa de sorprendre’m.
Perquè l’escenari mai no ha estat únicament so. Mai. L’escenari és presència, tensió, magnetisme, intenció i diàleg amb el públic. Sempre ho ha estat.
Tanmateix, en algun punt del camí, certs músics van confondre rigor amb immobilitat. Es va instal·lar la idea que com més seriós és un músic, menys ha d’implicar-se en el llenguatge escènic. Com si el cos molestés. Com si l’espectacle fos automàticament superficial.
I no parlo de convertir ningú en ballarí ni de produir artifici buit. Parlo de comprendre alguna cosa essencial: quan un puja a un escenari deixa d’interpretar només música. Interpreta una experiència.
El públic no recorda únicament qui va executar perfectament una peça. Recorda qui va sostenir l’atmosfera. Qui tenia presència. Qui entenia el pols col·lectiu i feia que tot semblés viu.
La ironia és que Espanya sí que ha tingut tradició d’espectacle. Moltíssima. Des de la copla al flamenc, des de les revistes a les orquestres de ball, hi havia consciència de conjunt: l’artista entenia que la seva actitud era part essencial de l’obra.
Avui, en certs sectors, sembla que això incomoda.
Potser perquè durant anys molts músics van haver de defensar la seva legitimitat en un entorn precari i van acabar associant qualsevol proposta escènica amb una amenaça a la seva serietat artística. Com si connectar amb el públic rebaixés el talent. Com si la teatralitat fos incompatible amb la qualitat.
Però el gran escenari internacional mai no ho ha pensat així.
Els artistes que romanen en la memòria no són únicament els més virtuosos. Són els que comprenen l’escenari com un llenguatge complet. Presència. Ritme. Energia. Carisma. Intenció. Experiència.
Perquè el talent, per si sol, no se sustenta en un escenari.
La presència, sí.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.