Divendres passat, el suplement Què Fem?, de La Vanguardia semblava més un monogràfic sobre Salou que no pas una revista d’oci d’àmbit català. Portada, segona pàgina, dues pàgines interiors, penúltima pàgina i contraportada. Una presència tan aclaparadora que difícilment es pot considerar casual o anecdòtica. És el resultat d’una estratègia política basada en una idea molt simple: si hi ha diners, hi ha aparador.
Les tarifes publicitàries del mateix suplement permeten fer-se una idea de l’abast de l’operació. Una portada, diverses pàgines completes i una contraportada representen una inversió considerable (entre 85.000 i 100.000 euros) que, directament o indirectament, surt de les arques municipals. És legítim preguntar-se si aquesta és la millor manera d’utilitzar els recursos públics, especialment en un moment en què l’alcalde, Pere Granados, va a la Generalitat a demanar diners perquè els comptes no li surten.
Durant anys, Pere Granados ha convertit la comunicació en una de les seves principals eines de govern. Notes de premsa constants, reportatges patrocinats, insercions publicitàries i una presència mediàtica gairebé omnipresent. La sensació és que l’objectiu no és només vendre Salou, sinó també reforçar un relat polític molt concret: que Salou és com és gràcies al seu alcalde, protagonista indiscutible de qualsevol èxit que es produeixi al municipi.
El problema no és que Salou es promocioni. El problema és que la promoció institucional s’hagi convertit en una política gairebé compulsiva, sostinguda per un talonari que sembla no tenir límits.
Mentrestant, els ciutadans continuen sense saber quin retorn real obtenen d’aquestes inversions. Quants visitants genera una campanya com aquesta? Quin impacte econòmic té? Quins indicadors objectius justifiquen la despesa? Quin cost ha tingut la campanya publicitària?
La transparència exigeix alguna cosa més que exhibir fotografies atractives i titulars elogiosos. Exigeix explicar quant costa cada operació, quin objectiu persegueix i quins resultats aconsegueix. Sense aquesta informació, la frontera entre promoció institucional i propaganda política esdevé cada vegada més difusa.