Tinc paraules, però crec que, encara que siguin conegudes en el petit comitè del col·loqui internacional, serien censurades i, amb elles, la meva llibertat d’expressió, en qualsevol mitjà seriós.
Escric això mentre contemplo l’alegre anar i venir d’alguns velers petitons. Se senten rialles i crits d’infants jugant al mar, crits que es barregen amb el so de les gavines quan travessen per damunt del meu cap i del sostre sota el qual m’amago per no ser liquidada, literalment, pel sol.
Si abans deia que la felicitat dura un instant, concret i passatger; si abans deia que no s’ha de posar la felicitat en mans d’una altra persona perquè el més probable és que se l’endugui, ara em veig en la necessitat de dir prou que aquesta felicitat pateixi continus intents de segrest en escoltar notícies que commocionen qualsevol persona de bona voluntat.
Aquest gen del mal que viatja impunement, sense controls duaners ni fitxes policials amatents, i que no és patrimoni d’una sola raça. Aquest gen que ens aterreix només d’imaginar la terrible solitud i el dolor de qui és maltractat, colpejat o assassinat vilment en qualsevol racó de les nostres ciutats.
Perquè aquella felicitat que era d’elles, de les víctimes, també se’ns destil·la lentament en el dia a dia de la barbàrie.
Parlo del nadó de sis setmanes, amb lesions difícils de justificar com un accident, a Barcelona. Parlo d’un home que va poder ser degollat en ple carrer de Belfast. De l’estudiant espanyola violada salvatgement en una discoteca de Milà. Parlo d’una agressió perpetrada per alguns alumnes menors, inimputables, contra una companya de col·legi a Burgos. Parlo que, a la Barcelona que jo conec, un criminal pugui passejar-se amb una pistola per una revenja que ves vostè a saber.
De debò, tot i voler ser positiva davant les mesures de protecció ciutadana, ara mateix només sento la indefensió de la gent que creu que a ella, com a mi, no li passarà. Per exemple, no cauré de l’Everest perquè no penso arriscar-m’hi a pujar.
I ara, com a última reflexió, així, de bonificació, voldria sol·licitar un allunyament formal, judicial, de tota teoria espiritual que sostingui que naixem després d’haver signat un contracte sabent allò que viurem; que la nostra dita o infortuni estan escrits en el llibre obscur de l’univers; o que som allò que pensem o creiem.
No trobo cap explicació vàlida per justificar el sofriment com a mitjà de superació i, davant de qualsevol que em titlli, com a vostè, d’ignorant dels nivells divins, només em queda respondre que prefereixo ser ignorant en l’harmonia que coneixedora del pitjor de l’ésser humà.
Per això elevo aquesta petició, que no anirà a parar a Change.org, on poques coses canvien, excepte que et demanen diners per signar les seves causes.
Signo i afirmo que, si dic el que penso, em fan fora de la publicació. I això que no cobro... que ja té mèrit. Sobretot per a qui em publica i em llegeix.
Bocanegre, l’anònim i ferotge censor. Quin privilegi no resultar-te indiferent. Qui ens ho havia de dir... De les cartes al director que escrivia el 2008 a aquest modest espai virtual d’okupa.
El temps passa; certes ombres, no sempre.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.