Hi ha un fenomen sociològic curiós que es repeteix sovint tant a la premsa com a les xarxes socials. Es produeix quan es publica una opinió sobre les costures de l’ofici: la precarietat de les grans produccions, la pèrdua de memòria del sector o qualsevol altra qüestió que convidi a reflexionar sobre la professió.
No es tracta d’una qüestió de popularitat, ni d’esperar un nombre més gran de “m’agrada” o comentaris. El que resulta realment interessant és una altra cosa: qui participa públicament i qui no.
Les publicacions de caràcter promocional —una estrena, un assaig, una fotografia d’escena, un premi o un nou projecte— acostumen a rebre amb facilitat mostres de suport públic per part del mateix sector. En canvi, quan el contingut deixa de ser promocional i proposa una reflexió sobre l’ofici, la interacció canvia. Qui sol reaccionar públicament són espectadors, aficionats, persones interessades en la cultura o un nombre reduït de professionals. Bona part de les persones que actualment viuen d'aquesta activitat romanen en silenci.
Aquest silenci admet diverses interpretacions. La primera té a veure amb la prudència. En un ecosistema petit i profundament interconnectat, on les relacions personals i laborals es creuen constantment, un comentari o un simple “m’agrada” poden interpretar-se com una presa de posició. En aquest context, la discreció pot acabar convertint-se en una forma d’autoprotecció.
Perquè, evidentment, aquestes coses ja no passen. Ningú no ha esperat mai una trucada després d’un càsting menjant-se primer les ungles i després els monyons dels colzes; a ningú no li ha quedat mai un sou pendent de cobrar; ningú no ha treballat sense els drets laborals que li corresponien i, per descomptat, ningú no ha tingut mai por de ser considerat conflictiu pel simple fet de defensar la seva feina i reclamar el respecte que mereix.
Deuen ser, senzillament, velles històries de camerino.
I, tanmateix, potser aquesta explicació no és suficient. També ens podem preguntar si la reflexió sobre el mateix ofici ha anat perdent espai en la conversa pública del sector.
En una època dominada per la immediatesa, la imatge i la promoció constant, l’anàlisi sembla despertar molt menys interès que allò que simplement celebra, anuncia o promociona.
Naturalment, cap realitat no és absoluta. Hi haurà professionals que llegeixin aquestes opinions sense intervenir-hi o que prefereixin expressar els seus punts de vista en privat. Però la poca participació pública davant d’aquest tipus de publicacions constitueix, per si mateixa, un fet digne de reflexió.
Sigui quina sigui l’explicació, el resultat convida a pensar. Potser tota professió necessita un espai on poder pensar-se a si mateixa. Si aquest espai comença a quedar buit, el silenci deixa de ser una simple absència de comentaris per convertir-se en un símptoma.
I quan les reflexions sobre un ofici troben més ressò entre els qui el contemplen des de la platea que entre els qui l’exerceixen des de l’escenari, la paradoxa deixa de ser una anècdota de les xarxes per convertir-se en un mirall de la professió.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.