Jo vaig tenir un cap diabòlic l’estratègia del qual era tenir-nos a tots enfrontats.
Venia, deia, deixava anar el dubte. Anava, sembrava, marxava. Així creia que ens tenia controlats, però, en realitat, tot era molt més senzill. Així vam descobrir que feia diferències de 300 pessetes —que gran em fa comptar els diners així— entre nosaltres. Ni per categoria ni per conveni. Per caprici seu. I és exactament el mateix que passa amb els pressupostos, partides, subvencions i impostos: depèn d’on viu un.
De sobte, confident. I, de cop, fiscal de la teva vida privada. Ara un infundi per posar-te nerviosa i després una palmadeta a l’esquena per guanyar-se una confiança que ja estava perduda. Fins que un dia vaig dir prou. I allà es va quedar. Després de mi, molts altres que hi van passar quan començaven van fer el mateix.
Us explico això perquè observo aquest comportament a escala nacional. Déu me’n guard de l’exemple moralitzador que porto, ja que no soc cap santa, però tampoc cap bandida.
Boicotejar Catalunya sense comprar cava o espetec per la petita contrarietat de l’independentisme. Boicotejar Astúries i Cantàbria per les decisions que ara justifiquen l’extracció de llops. Quina paraula per evitar la criminalització de la vida salvatge.
És el que es promou a les xarxes incendiades: persones que ja han deixat de tenir causes pròpies, locals, per sentir-se lliures d’arremetre contra el veí. Un veí autonòmic que necessita ajuda, com amb la dana de València, el volcà canari, l’accident dels trens o davant la pèrdua de llars, bestiar i vegetació de cada estiu.
I això no pot ser.
No és possible que, volent ser tan independents tots, precisament ens dediquem a fer cas al cap que perverteix. Perquè després, quan passa alguna cosa, som els primers a ajudar aquell que estava crucificant l’altre. Sobretot a un clic de distància, perquè les hòsties als perfils no fan mal. Només emprenyen i eleven el nivell de crispació de ciutadà contra ciutadà.
Ja no dic això de Ceuta. Això és una altra cosa.
Aquí algú ho està fent malament.
Algú ha deixat oberta l’esquerda entre desastres forestals i discussions infinites sobre qui la té més grossa, fins al punt que s’envaeix Ceuta. I res de mitges tintes, perquè la vida dels espanyols, amb totes les seves distincions i els seus fets diferencials, no val el permís per pescar en aigües alienes ni l’amenaça velada de la posició estratègica que d’altres, més llestos, sabran aprofitar.
Perquè nenes violades i gats massacrats en territori espanyol no són més que un signe de tebiesa. I si cal portar-hi l’exèrcit, que s’hi instal·li com a mesura dissuasiva. No volem morts, ni ofegats, ni salvatges solts sembrant el terror per desesperació.
I totes aquestes situacions em recorden aquell cap, a qui un dia vaig plantar cara per sempre: marxant.
Però com que no podem marxar d’aquesta realitat, l’estem estirant més que un xiclet Bazoka dels d’abans.
Perquè no he sentit, i seria ridícul, boicotejar les vieires contra el tràfic de polvets blancs. Ni boicotejar les tapes basques pel que fessin els del tret al clatell. O el ball de sevillanes perquè es moren cavalls al Rocío.
Que no.
Que nosaltres no som l’enemic.
És el cap.
I així tot.
On uns veuen crispació, jo hi veig manipulació. I la manipulació és el principi de tot poder.
Per tant, vostès no em perjudiquen per no comprar cava. Ni tan sols quan m’insulten per ser catalana.
Es perjudiquen vostès.
Perquè jo continuaré ajudant qualsevol espanyol. I no negaré un got d’aigua a un immigrant. El que no permetré és que, entre uns i altres, entrin a casa meva, em robin pel carrer i juguin amb el futur d’aquells que hi seran quan jo ja me n’hagi anat.
S’ha acabat la moda del bonisme de Barbie Gaza i lady Colau, patrona dels sense sostre, que avui retornen a la memòria aquelles barraques de Montjuïc dels 70 i aquell gueto de la Perona. Jo la vaig conèixer. Era al costat de casa meva. Mai no hi vaig passar de nit, per allà, on s’amagava la flor i nata de la delinqüència, com a la Mina, però on també subsistien famílies honrades els vàters de les quals evacuaven directament a les vies del tren.
Hi ha gent que necessita coses que no se li donen perquè s’està confonent la caritat amb l’atracament a mà armada, políticament correcte.
Vostès cedeixen a canvi d’uns beneficis que ja s’ha demostrat que els vots no garanteixen.
Deixin de dividir-nos. Perquè, efectivament, divideix i venceràs.
Així ho estan fent, des de dins i des de fora.
I aquells que es mengin les seves sardines i el seu oli de pitjor qualitat, i a fer punyetes els acords diplomàtics i comercials, perquè l’abús d’una frontera té, tant a Ceuta com a la mateixa Espanya enfrontada, un preu que no podem pagar.
Fem pinya.
Exigim un govern decent.
Compte amb el cap diabòlic.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.