Mai no vaig pensar a muntar una escola de dansa. No era el meu objectiu i, tanmateix, l’any 1994 pràcticament vaig abandonar una posició professional a Barcelona per instal·lar-me a Salou: una ciutat àrida pel que fa a la dansa, on dues predecessores no havien aconseguit mantenir les seves escoles i on l’espectacle cultural es limitava, en gran manera, a les festivitats locals, sense representació dels seus propis ciutadans.
M’hi vaig quedar per una relació sentimental i hi vaig romandre durant vuit anys. Vaig abandonar els focus, la carretera... i una credibilitat guanyada a pols.
El primer dia que vaig obrir la meva escola, va venir un pare, de cognom R., a dir-me que les ballarines érem putes. És clar: ell havia passat per la presó precisament per traficar amb dones.
Així va començar la meva tasca. Ensenyar nenes que arribaven amb motxilles molt feridores: una amb un pare alcohòlic; una altra, amb un pare maltractador; la nena grassa; aquella que, segons deien, “és un ànec marejat”; la que patia bullying a l’escola i es quedava enganxada al fons de l’aula... I també la mare que tot ho criticava per costum i les que més em donaven suport.
Perquè, en el fons, elles sabien que, a més de sopa de Carol per sopar, igual que passava a l’acadèmia de ballet de Sant Martí, a Barcelona, als anys vuitanta, elles mateixes desitjaven formar part d’aquella il·lusió. Eren genials i les adoro.
Era una tasca de neteja anímica que no es resumia a ensenyar passos de dansa ni a imposar una disciplina frustrant. Es deia objectiu i felicitat.
Mai no vaig tenir les de davant ni les de darrere: a totes els vaig donar el protagonisme que mereixien, amb la finalitat de potenciar tant l’amor propi com la seguretat per enfrontar-se a la vida.
Pel que fa a l’Església, el rector no va tenir l’amabilitat de modificar els dies de catequesi, tot i que els mateixos pares li ho havien demanat. Només es tractava de canviar un dels dies perquè quinze alumnes no haguessin de deixar la dansa per la coincidència d’horaris.
Perquè, com diu l’Eclesiastès: “Tot té el seu moment, i cada cosa té el seu temps sota el cel”. “Temps de plorar, temps de riure; temps de fer dol, temps de ballar”.
En aquell temps vaig portar a Salou set ballarins professionals d’alt nivell per treballar en més de trenta hotels i càmpings. Entre ells, un coreògraf i una coreògrafa en actiu que avui treballen arreu del món. També vaig portar un company que actualment dirigeix una escola.
Vaig portar algunes de les primeres artistes de music-hall i commercial dance formades amb mi a TVE, juntament amb el president d’ARTE i ARC, Ricardo Ardévol fill, i a Barcelona, per a la primera gala dels Premis ARC. Eren alumnes meves, ciutadanes de Salou, Reus i Tarragona, i van ser les primeres artistes locals a treballar a la Costa Daurada. A més, van formar part de la Big Band Cotton Club, dirigida per J. Barceló.
Vaig crear i dirigir diverses edicions de DANSA-LOU, la carrossa del Patronat de Turisme per al Cos Blanc, espectacles solidaris per a la Lliga contra el Càncer, actuacions per a les Nits Daurades, el Christmas Show per al Parc de Nadal i l’IMSERSO, a més de molts altres esdeveniments.
Quan vaig comprendre que l’àmbit hoteler no milloraria les condicions dels artistes locals —mentre s’oferien sous triplicats als acabats d’arribar— em vaig apartar d’aquell circuit i vaig crear el primer show de sirenes d’aquest país i el segon del món, en un parc aquàtic.
La relació sentimental per la qual m’havia quedat es va acabar. Vaig passar una mala etapa emocional, completament sola, i em vaig enterrar en vida. L’ensenyament, a més, no era suficient per a mi com a trajecte ni com a finalitat. Els alumnes venen i se’n van. Els ballarins també. I jo havia après, des dels vint anys, que sense aquest trànsit no hi ha experiència ni futur. Jo mateixa necessitava moure’m, sortir.
Cal ballar amb els altres, guanyar-se el dret de trepitjar un escenari i fer d’aquella presència un motiu d’identitat i compromís.
Ningú no balla per a quatre parets. Es balla per a un mateix, sí, però també per mostrar allò que tant costa integrar en una vida ja prou complicada. Es pot fer per afició, però amb ànima de professional.
Per això, quan va arribar el moment, vaig marxar a Turquia.
Hi va haver —quin cinisme— un cap de premsa de l’Ajuntament que em va dir una vegada que estar a Salou havia fet possible que jo fes el salt a MNG Holding.
Només que hi ha un petit detall.
Quan vaig arribar a Salou, amb trenta anys acabats de fer, venia d’haver tingut el meu propi ballet a TV3, de treballar amb ERA Producciones i d’haver passat tres temporades al restaurant-espectacle Galas. A més d’una vida professional iniciada als quinze anys, durant la qual havia estat ballarina, capitana de ballet i coreògrafa.
Això no és un CV. És amor a la professió, a les persones i a Salou.
Fa molt que no quedo amb els meus artistes. Els de Barcelona, els de Madrid... Les relacions s’apaguen amb el temps i la distància. Amb alguns, fins i tot, ja no tenim res en comú. Però tot allò que vam viure, tan durament com alegrement, als anys vuitanta i noranta, va fer possible transmetre a diverses generacions l’únic que queda: honestedat i ofici. Sense necessitat d’un reel ni d’exposar-se contínuament a les xarxes per demostrar absolutament res.
I em passa el següent: dels meus turcs, dels meus romanesos, dels meus búlgars, dels meus russos, brasilers i ucraïnesos; dels meus catalans i dels meus salouencs, en parlo jo. Perquè he viscut i compartit amb ells processos que, en molts casos, han format part de l’experiència necessària per arribar a ser qui són.
I del que ha perdut Salou també en parlo amb coneixement, per respecte a les persones que em van acollir i per menyspreu cap als qui em volen fer callar.
En quedarà constància escrita, perquè la veritat, i no el temps, posarà les coses al seu lloc.
Beneeixo el meu pas per Salou i ningú no em discutirà com l’he estimat ni la importància que ha tingut a la meva vida.
Quan Salou es va presentar per primera vegada en un certamen extern, FES DANSA Barcelona, hi vaig portar les meves alumnes. No vam portar trofeus, diplomes ni medalles. No era un esdeveniment competitiu. El premi per a Salou eren elles.
El material audiovisual que conservo és al meu canal, per a les meves alumnes, alumnes i les seves famílies. Aleshores no hi havia mòbils: els vídeos els gravava jo mentre treballava i fins i tot els pagava en els esdeveniments.
Aquí, un exemple: Memory Book: https://www.youtube.com/watch?v=NCmE84xUGsQ
PD: la meva mare, Pilar Pijuán, va vestir aquestes estimades alumnes, tal com m’havia vestit a mi quan estudiava i també per a les meves produccions.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.