Era un dels primers anys del parc temàtic i el vaig visitar amb un ànim positiu que se’m va ensorrar al Saloon del Far West.
Aleshores jo escrivia un bitllet de vint línies al Salou Setmana, dirigia la meva escola de dansa i, a més, portava els meus propis espectacles amb un representant de Barcelona.
Vaig cometre, senyors, la tremenda gosadia d’opinar sobre aquell Saloon, que, per molt que vingués avalat per Roseland de Barcelona, tampoc no era cap garantia d’èxit.
Vull dir que la posada en escena no era ni remotament la d’un cancan de l’època i, és clar, si un ballarí hagués aparegut a l’escenari, situant-nos en el context temàtic, el més probable és que els mascles d’aquells temps li haguessin fotut un tret perquè… els homes no ballaven i encara menys el cancan.
Després, ja que a les cantines no hi havia ballarines d’aquest ball francès, sinó senyoretes de vida alegre, li va tocar el torn al calçat. No portaven botins i això suposava el principi de tots els mals: les lesions. Que n’hi va haver, i moltes.
I, a més, tampoc no haurien d’haver portat calces de licra, sinó calçons o pololos.
Amb això vull dir que hi havia massa coses que grinyolaven per poder valorar positivament el resultat final.
Tot i que, d’altra banda, he de dir, en justícia, que el Saloon el salvaven Jaume Ciurana i Deborah Palfreyman. Crec que a la secció de la Xina hi havia en LuisMi, que havia format part de Belle Époque, de Dolly Van Doll, a Barcelona. L’Elena, la Mireia, la Paca, el Paul. Els coneixia i mereixien més respecte.
Així que professionals, n’hi havia.
Però la direcció brillava per la seva absència.
I possiblement fos pel sistema, en el qual una assistent d’escena amb un walkie-talkie —que això dona molta autoritat— deia a una amiga meva:
—Tu, aixeca més la cama.
Era la seva funció?
Absolutament no.
Tampoc no és cap llegenda que els artistes no tenien cap suplent per als dies lliures o les emergències i que la roba suada anava passant d’uns cossos als altres.
És clar.
Quan vaig escriure el meu humil bitllet, els meus amics em van explicar que l’havien retallat, subratllat amb fluorescent i punxat en una cartel·lera a la zona de camerinos.
Mai no vaig entendre quin era el seu missatge dins l’ampolla perquè no va canviar res. Vull dir: la direcció continuava sense ser l’adequada.
Perquè les noies van continuar lesionant-se fent el cancan, sense botins. Les baixes es van anar succeint sense suplents. I van començar a passar-hi molt bons artistes que en sortien, mai més ben dit, més cremats que la pipa d’un indi.
Us ho explico perquè la crítica té un preu.
Jo no vaig necessitar treballar-hi. Però, per què no, si ho tenia al costat de casa i tenia més ofici que la directora general?
Doncs això.
Els meus artistes han portat el calçat corresponent. La roba neta a la seva mida. I podeu estar segurs que defenso la nostra feina sense descuidar l’empresa.
Per això han anat caient Terra Mítica… i altres parcs que no poden suportar les expectatives de negoci.
Els stunts es lesionen. Els artistes que fan sis espectacles diaris saben de sobres que l’espectacle no és bo ni mitjanament exigent. I n’hi ha que s’ofeguen sota una màscara i tenen por de parlar. És un salari segur durant uns mesos i res més.
El dia que entenguin que l’interlocutor dels artistes no és un senyor amb un màster en finances, potser els funcionarà.
No importa el resultat, però sí la pèrdua.
No hi he tornat a entrar des del 2003. No puc opinar, però no hi ha ocasió de causar una primera impressió una tercera vegada.
Mentrestant:
—Vostè, que ens critica, gràcies per la informació gratuïta.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.