A jutjar per la cridòria i el poder de convocatòria, sembla que s’ho estan passant bé.
I no hi tinc res en contra.
Ara, també et dic: soc incapaç de trobar-li la diversió a “la baixada” o processó de figures. Gegants, capgrossos, àligues, figures religioses i fins i tot una ampolla de licor.
És tradició? Això diuen.
Mai, ni de petita, m’he acostat a retre pleitesia al cartró pedra.
Són ganes o excuses per passar-s’ho bé. Ho entenc des de la distància, però hi haurà qui ho penalitzi.
L’atavisme roman, com roman el ritual. I aleshores em pregunto si la raresa no serà, precisament, allò col·lectiu.
El cas és que em resulta totalment aliè, com ho seria un ritu zulú o japonès, però això és al meu territori i ho cataloguen com a cultura i festes.
I, sent una persona empàtica i social, també soc selectiva: hi ha un pont que no travesso.
Afortunadament, la festa no notarà la meva absència. I dono gràcies que l’assistència no sigui obligatòria.
El símbol es fa ídol, i aquí ja crec que em vaig aturar quan em van explicar allò del vedell d’or.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.