En això de les relacions simples, en una cafeteria, en una conversa amb possible interacció laboral o en un comerç, he observat les resistències a la llengua. Un altre dels meus variats estudis de camp.
Aquests petits gestos comencen per entrar parlant o escrivint en català i, depèn de la resposta, ja em trobo en el precipici entre la correcció i la conveniència.
Algú em diu que “manté el català” fins i tot amb gestualitat, per fer-se entendre per una altra persona que no el domina, com a l’anglès si és un senyor baixet i es deixa.
El que es resol amb un intercanvi ràpid de frases per situar-se, fins i tot preguntant abans de tot i molt amablement si en català o en espanyol, acaba en un dubte. Jo ja no sé si estic obrint la porta amb una persona bilingüe mitjanament comprensiva o tancant-la, perquè comunicar-me en una llengua concreta em situa davant de dues variables: o soc nacionalista empedreïda o soc enemiga de Catalunya infiltrada, i cap de les dues és certa.
I així, em queden dues opcions: fer comunicats de correu electrònic en les dues llengües. O tirar una moneda a l’aire i que sigui el que Déu vulgui, que… ja saben com cau a terra: sembla que el cel no la vol, que es conforma amb la donació a la missa.
Si això de l’atzar sembla ridícul, a mi em causa perplexitat haver de ser una persona menys oficial pel que parli, depenent d’on soc, amb qui i amb quin propòsit.
I, d’alguna manera, això també estressa. Així he desenvolupat un instint d’adaptació que poso a disposició de l’interlocutor, perquè l’únic que m’interessa és fer-me entendre i no donar lliçons d’un idioma natiu, sí, però no perfecte a nivell d’escolarització obligatòria, i per molt que m’instrueixi amb lectures i converses de nivell.
A més, em trobo una quantitat de posts de catalans molt defensors de la identitat que ho escriuen malament. Però això sí, cal mantenir-ho. Digueu-ho als metges que han vingut de tot arreu i amb els quals una no es pot arriscar a no ser atesa en la llengua que li ve de gust utilitzar.
Sincerament, no perdré ni un minut a imposar-me. El que vull és una solució de salut, no fer una guerra de guerrilles. I el mateix, ja sigui un conductor d’autobús, un taxista o qualsevol mena d’atenció al client. Que ja t’ofereixen opcions en les interminables respostes telefòniques, incloent-hi l’avís de gravació, abans que respongui una persona.
Que jo recordi, a Cambrils existia fa anys una traductora d’àrab en centres també cooficials. És un detall. Ignoro si també es mantenen, ella i l’idioma, per anar normalitzant-nos.
Després ve Murphy, a posar la cirereta del pastís: quan entro en català, em responen en espanyol i viceversa.
I estem amb el de sempre: tinc dues webs en espanyol perquè, de veritat, vull transcendir el som sis milions d’antany. A més, existeix la traducció automàtica a la majoria de cercadors. La meva feina m’obliga a conèixer l’anglès, que ja s’ha deixat dominar, l’italià… que està en procés de ser conquerit, almenys entenc el que em diuen, i encara ningú m’ha donat un contracte en català per molt que el defensi. Curiós.
Aquest és el problema que ningú revela, però que es pateix en silenci, com el famós anunci de fa uns anys: el de ser una persona cooficial.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.


