Falcons
que sobrevolen les muntanyes juràssiques, a la vora del riu
Matarranya. Capvespres silenciosos en un bungalou sense televisió,
mentre algunes embarcacions solquen la làmina d’aigua amb
pescadors absorts en la seva rutinària paciència. No se senten
vehicles ni hi transiten els patinets que senyoregen la ciutat.
A
cada extrem del pont sobre el riu hi ha un rètol de trànsit: en un
es llegeix Catalunya i en l’altre, Aragón. En sortir una mica més
enllà, arribem a Faió. Busquem una botiga per comprar l’esmorzar
dels pròxims dies... Són les cinc de la tarda i el sol llueix amb
una intensitat similar a la de les pel·lícules de l’Oest en blanc
i negre, on ja de petits ens deien que els blancs eren els bons i els
indis, els dolents. Tot està tancat. Dos argentins ens orienten per
posar rumb a Mequinensa.
.jpg)
La ciutat està en festes. A més d’un castell (quin gran esforç pujar i baixar en els seus temps d’apogeu), la gent no només no es baralla per l’idioma, sinó que n’utilitza dos amb gran naturalitat i sense suspicàcies. Aquesta comoditat de ser a Mequinensa fa molt de temps que no la sento on resideixo, ja que els uns i els altres s’obstinen a fer servir el llenguatge per separar-se en lloc de per entendre’s. Hi ha més gent de bona voluntat, amable, divertida, com la dependenta de cabells foscos i ulls maquillats amb eye-liner, del Plus Fresc que gent amb ganes de gresca. Persones que fan que no siguis, perquè no ets, estranger enlloc. Com els treballadors del càmping i el senyor Domingo que m’han estalviat un bon ensurt. Persones amb caliu que estan per acompanyar per unes hores, el nostre camí.
Fins
i tot hi ha un basar xinès on compro el banyador, oblidat a casa.
Però,
ai!, per tu no seré marinera. Les aigües dolces em semblen
traïdores i no m’atreviré a tastar el riu. Això o he vist massa
episodis de Monstruos
de río
a
Dmax...
Res
a fer, excepte dormir, menjar sense esperar l’horari habitual i
llegir; jugar amb la tauleta tàctil i esperar la tornada dels
falcons, que sols o en esquadró repassen el seu territori. Com a
colofó, la penúltima tarda em regala una pluja euforitzant, mentre
cau la nit i, amb ella, més calma.
M’han
dit que alguns clients hi resideixen tot l’any. Em pregunto com
s’hi viu; arriba a interessar-me. Ni tan sols els mosquits s’han
atrevit a cosir-nos a picades.
De
tornada, ens trobem amb camions i tractors plens de raïm collit que
arribarà aviat amb la seva dosi dolça a tantes llars. En veure tant
raïm, m’entra el capritx, però m’aguanto, mentre deixo la
curiositat geològica en mans de Google que m’informa amb precisió
de tots els components de les muntanyes que he vist.
Ha
passat gairebé un mes i enyoro el lloc i la circumstància, però em
queda la companyia.
Trobar-se
a una mateixa en un altre escenari sempre és interessant per deixar
passar allò que no té solució i per esperar el que ha de venir amb
el cor ple de voluntat. Tot depèn de com ens prenguem el corrent de
la vida.
El
Matarranya, amb les seves lluentors de peixets platejats, m’ha
donat un descans i un al·licient més per lluitar. “Que ningú
trenqui la nostra calma ni envaeixi el nostre lloc, sigui on sigui”.
Mai haguera dit que jo, escapista per ser una resident habitual en el
món de la fantasia, faria de la vora d’un riu, la fugida perfecte
per la cura de l’ànima en un any per oblidar. Tornarem a la Pobla
de Massaluca.
Catalunya
i rodalies, és massa preciosa per ignorar-la, no cal anar gaire més
lluny.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.