No, no és un eufemisme púdic ni púbic, ni té a veure amb la cotorrinolaringologia. La Petxina Tancada és el premi que atorga la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya a la persona o institució més refractària a l’hora d’informar. Aquest any, el gens honorable guardó ha recaigut en l’Ajuntament de Salou, per la seva actitud de bloqueig informatiu (eufemisme d’intent de censura) portat a terme amb motiu de la inoblidable “universíada etílica” ―tal com la va qualificar l’escriptor Javier Cercas a El País― que va ser la Saloufest.
Salou i la Saloufest van començar a acaparar titulars quan es va saber que Calella ja no acolliria la Calellafest. Mentre al Maresme tothom (empresaris turístics inclosos) es felicitava d’haver-se tret de sobre aquest turisme de borratxera, aquí el seguíem aclamant com si fos l’Escolania de Montserrat. Davant de les crítiques creixents, l’equip de govern va optar per la tàctica de l’estruç. És a dir, amagar-se, no informar i atribuir a la premsa i a una pèrfida “mà negra” la mala imatge que oferia la capital de la Costa Daurada. Com sempre, la culpa... dels altres.
Aviat es va descobrir la inutilitat d’aquesta postura. No només perquè la premsa seguia narrant les proeses alcohòliques dels joves britànics, sinó per la dimensió que l’escàndol anava adquirint a escala internacional: mitjans del Regne Unit, Alemanya, Itàlia també se’n feien ressò. Desbordat pels esdeveniments, l’equip de govern va muntar aleshores un gabinet de crisi (eufemisme d’emprenyament majúscul) i va contractar els serveis d’una agència de comunicació (eufemisme de relacions públiques i “sí, wuana”), la qual, a canvi de la clavada oportuna, va aconsellar mantenir la llei del silenci fins que la tempesta amainés. I així els va anar.
El dia del lliurament de la Petxina, cap representant de l’equip de govern hi va acudir. Arrogants i tancats fins al final.
(Text íntegre del meu article censurat en el número 13 de Noticiari Costa Daurada.)
