Penjo l’article que m’ha publicat El Pont de Fusta (número 367, del mes d’octubre) sobre la segregació de Salou (premeu sobre la imatge per ampliar-ne la mida o llegiu tot seguit):
La campanya de persecució implacable del magistrat Luciano Valera contra el jutge Baltasar Garzón, fent seus els postulats de l’extrema dreta, ha servit per posar més d’actualitat que mai la suposada imparcialitat del Tribunal Suprem. Certament, la magistratura ha estat, des de l’acabament de la guerra civil espanyola, un reducte franquista que encara avui segueix ancorat en el més ranci conservadorisme. Aquest tarannà tradicionalista era més evident fa tres dècades que ara, fins al punt que no era estrany trobar fidels servidors del règim anterior a les altes esferes de la judicatura. És el cas del magistrat ponent de la sentència de segregació de Salou, de la qual ara es compleixen 21 anys. La va redactar un falangista declarat. Més encara: Julián García Estartús es va allistar com a voluntari en la Divisió Blava.
La sentència de segregació va ser dictada per la sala tercera del contenciós-administratiu del Tribunal Suprem. En concret, per la seva secció primera. Aquesta estava integrada pels magistrats José Ignacio Jiménez Hernández, Francisco González Navarro, Antonio Bruguera Manté, José María Reyes Monterreal i Julián García Estartús. Aquest últim en va ser el ponent; és a dir, va proposar i redactar la sentència. Però hi ha un aspecte molt tèrbol de la seva vida: el seu passat falangista.
Carta a Falange
El seu pas per la Divisió Blava el relata el propi Julián García Estartús en una carta adreçada al cap provincial de la milícia de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Així consta al seu expedient personal a l’Arxiu General Militar d’Àvila:
“El abajo firmante, don Julián García Estartús, jura por Dios y por el honor ser ciertos cuantos datos indico:
1º Ser excombatiente de la División Azul y militante del FF. JJ. [Frente de Juventudes].
2º No pertenecer a ningún partido político antes del 18 de julio de 1936 por ser menor de edad. A raíz de la liberación, el 28 de febrero de 1939 me afilio a las OO. JJ. [Organizaciones Juveniles de la Falange].
3º Desde 1935 habito en la calle del Arte, 85 (Barcelona), al cual me trasladé de Villafranca del Panadés, en la que vivía desde 1932. Anteriormente habité en Santa Pau.
4º Pertenecí en el frente en la 7ª Cia, 2º Bon. del regimiento Vierna de la División Azul [és el regimient d’infanteria del coronel José Vierna Trápaga].
5º Me concedieron la medalla de Invierno [imposada als destinats al front rus].
6º Tengo el 719 de número de carnet del FF. JJ.
7º No soy analfabeto y no tengo defectos físicos que me incapaciten para ningún servicio.
Barcelona, 31 de mayo de 1941”.
Que deseando formar parte de la milicia permanente de FET y de las JONS, y reuniendo todos los requisitos que se precisan para su ingreso, siendo acreedor del título de excombatiente de la División Azul y militante del FF. JJ. con las recompensas concedidas de medalla de Invierno con el empleo de soldado, es por lo que suplica se digne acceder a lo solicitado mediante los informes y trámites que considere oportuno tomar.
Gracia que espero alcanzar del recto proceder de V. E. cuya vida guarde Dios muchos años para el bien de España y de su revolución nacional sindicalista.”
Curta croada russa
Julián García Estartús entra a la Divisió Blava l’agost de 1941, encara que la seva croada en el front rus dura poc, ja que és repatriat el 24 de maig de 1942 després de ser ingressat des del 22 de desembre de 1941 fins el 3 de març següent a l’hospital de la seva companyia, la setena del segon batalló del cos 263, a causa d’una úlcera al peu dret.
De tornada a Espanya, acaba la carrera de dret i exerceix de jutge de primera instància d’Arenys de Mar, de Sabadell, de magistrat del contenciós-administratiu de Barcelona i, finalment, del Tribunal Suprem.
El 1984, com a titular de la sala primera del contenciós administratiu de l’Audiència de Territorial de Barcelona, forma part del ple que estudia l’acusació del ministeri fiscal contra 25 consellers de Banca Catalana, una entitat financera creada el març de 1959 per Florenci Pujol, el seu fill Jordi Pujol i Francesc Cabana. Al final, l’acusació s’adreça contra 18 dels implicats, entre els quals hi ha el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, per presumptes delictes d’apropiació indeguda, falsedat en document públic i mercantil i maquinació per alterar el preu de les coses.
Contra la Generalitat
Quin interès podia tenir Julián García Estartús en la segregació de Salou? Cap, en principi… tret de l’afinitat doctrinària que devotament compartia amb José Antonio Gallego, l’advocat segregacionista conegut també per les seves diatribes anticatalanistes i ultraconservadores. I també que Aliança Popular, refundat precisament el 1989 en Partit Popular com a hereu directe del franquisme, era qui abanderava la segregació de Salou.
Però el que de debò va influir en el magistrat a l’hora de dictar una sentència no tant favorable a Salou com contrària a la Generalitat, fins a recollir fil per randa les pretensions segregacionistes i reproduir fins i tot els errors de l’expedient, va ser una qüestió personal: Julián García Estartús no podia veure Jordi Pujol. Tanta era l’animadversió que sentia cap a ell, que no va dubtar a donar-li la volta a la resolució del Consell Executiu que denegava la segregació de Salou, sabedor que la seva sentència esdevindria un demolidor torpede contra Jordi Pujol, qui havia fet del parc Busch una qüestió d’estat, i qui, com tot seguit es va veure, amb la segregació de Salou veuria escorar perillosament el projecte de parc d’atraccions i, de retruc, escalabraria Pujol políticament.
Julián García Estartús tenia prou motius per tenir-li molta tírria a Jordi Pujol. D’una banda, el polític català era llavors el màxim exponent de l’Espanya trencada per culpa de l’estat de les autonomies, una organització territorial i administrativa que ell, nostàlgic de l’Espanya “una, grande y libre”, detestava. Per l’altra, el 1986 Jordi Pujol va sortit indemne del cas Banca Catalana. I això no l’hi ho perdonava. Algú, d’una punyetera vegada, havia de fer justícia. I aquest era ell.
