Acabo de llegir Necrópolis, de Boris Pahor. El llibre és un esgarrifós relat de la vida d’aquest escriptor eslovè al camp de concentració nazi de Struthof-Natzweiler, on va ser reclòs el 1944. Però més enllà de les atrocitats sofertes, el que més sorprèn de Pahor és la seva capacitat de perdonar, fins al punt que exculpa els seus guardians de tan atroços crims per entendre que la conducta d’aquestos era resultat d’un rentat de cervell: “Eren fills d’una educació que els havia convençut que estaven millorant el món en sotmetre a pobles inferiors”. “Fins a cert punt és veritat que un poble té el govern que mereix [...] ―assenyala Pahor―, però també és veritat que la gent, generalment, no sap que no és altra cosa que una joguina a les mans de les lleis i de les forces socials en què viu”. Per si de cas, millor que els del PP no guanyin les municipals.
