Tret d’imprevistos de darrera hora, Pere Granados ho té tot a favor per guanyar les municipals a Salou. Disposa per a això de grans mitjans: un partit en el poder (CDC) que aposta fort per ell (amb Granados, Convergència aspira a guanyar per primera vegada les municipals a Salou), afany de protagonisme, ambició i, sobretot, un aparell propagandístic (el de l’ajuntament) fet a la seva mida, que li permet no només crear estats d’opinió favorables sinó, alhora, atacar i desgastar els seus contraris. Granados va descobrir aviat les virtuts de saber vendre’s bé a si mateix: fa dos anys que dura la seva campanya electoral, des que va ser investit alcalde. Perquè fins llavors era un perfecte desconegut, un més de la llista de Ferran.
Nascut a Albox (Almeria) el 12 de gener de 1958, la seva família s’instal·la a Salou sent ell un nen. Estudia dret polític i constitucional, “la qual cosa em va generar un ferm compromís per la democràcia, els drets i les llibertats, i em va despertar certa vocació per la cosa pública”, segons que explica al seu bloc.
El 1995 Ferran li proposa formar part de la seva candidatura, i és elegit regidor de Governació (1955-1999), de Cultura i Festes (1999-2003), de Cultura i Ensenyament (2003-2007) i d’Hisenda i Promoció Econòmica (2005-2007). Sempre amb Fups. Sempre amb Ferran.
El 2007, Ferran torna a guanyar les eleccions però sense la majoria necessària que li permeti formar govern, de manera que Fups passa a l’oposició. Atès que Ferran renuncia a la seva acta de regidor (per a Ferran és una humiliació haver d’acceptar el socialista Banyeres d’alcalde), Granados, número dos de la llista Fups, es converteix en portaveu del grup municipal.
Cursa contrarellotge
Però Granados només romandrà dos anys a l’oposició. Gràcies a la moció de censura del 21 d’abril del 2009 serà elegit alcalde amb els vots de Fups (partit que ja controla, després d’arraconar Ferran), del PP i del convergent trànsfuga Marc Montagut. A partir d’aquell moment, aquesta vocació innata per la política que Granados confessa tenir s’ageganta encara més. Fins al punt que quan assaboreix les mels del poder s’adona que aquest és el plat que més li agrada. I per això en vol més, aquesta vegada repetint amb Convergència, on compta amb un magnífic valedor: Felip Puig. L’únic problema és que és un perfecte desconegut, políticament parlant, ja que durant dotze anys ha estat a l’ombra de Ferran.
Comença llavors per a ell una cursa desesperada, una veritable contrarellotge: s’ha de fer popular, conegut, al preu que sigui. La seva figura s’ha d’associar amb la de Salou. I té només dos anys per aconseguir-ho, un temps molt just. Per tant, les seves aparicions a la premsa es faran constants, la seva foto no deixarà de publicar-se, sobretot en els mitjans locals servils: El Faro de Salou, Mediterranean Daurat i Noticiari Costa Daurada, publicacions que no dubten a exaltar la figura de Granados fins a extrems embafadors, a canvi de diners a cabassos en forma de publicitat municipal.
També es presta al joc L’Esclafit, però la detenció de Juan Oyonate per la seva implicació amb la màfia russa i la subsegüent retirada de la publicitat institucional de les seves pàgines, provoca l’efecte bumerang: d’aliat, L’Esclafit passa a convertir-se en enemic declarat de Granados. Queda La Vila, a la qual també li tanquen l’aixeta de la publicitat, en un intent d’ofegar la publicació, però després d’un període de càstig Granados muda de parer a canvi que La Vila deixi de ser crítica amb la gestió del govern municipal.
Difondre la seva obra
Un cop instal·lat a l’alcaldia, Granados no es conformarà amb projectar una bona imatge només a Salou. Amb aquest propòsit, reforçarà el gabinet de premsa perquè la seva obra sigui divulgada arreu. Aquesta serà la missió dels insistents comunicats de l’ajuntament, que sistemàticament enaltiran la figura de l’alcalde i edulcoraran la realitat municipal. El grau de manipulació informatiu és tal, que fins i tot de la web de l’ajuntament desapareixen les notes de premsa anteriors a l’arribada de Granados. No se sap res del llegat Banyeres, ni tampoc del de Ferran. És com si Granados hagués reescrit la història de Salou: abans d’ell a l’ajuntament no s’hi feia res, no hi havia res.
Després hi ha el seu blog i la web de Fups, el seu partit (que té els dies comptats, ja que la seva aposta política és Convergència), que també reprodueixen les notes de premsa, que parlen d’ell, com també la seva repetida aparició en la TAC 12, la televisió pública creada per els ajuntaments de Tarragona, Salou, Vila-seca, Valls, Constantí, Montblanc i Torredembarra.
Durant aquests dos anys Granados ha sabut controlar la premsa en favor dels seus interessos. La seva habilitat ha estat posar al seu servei els mitjans de comunicació local (sovint pseudoperiodístics) i generar prou ambigüitat en altres de més difusió perquè puguin acabar fent de la propaganda informació. És molt el que s’hi juga. No només pel seu compromís amb la democràcia, els drets i les llibertats que proclama, sinó, sobretot, per poder satisfer la seva gran ambició: arribar tan lluny com pugui gràcies a la política.
(Article publicat al número 372, de març del 2011, del Pont de Fusta)
