Imagineu-vos que un dia poseu la clau al pany de la porta de casa i que aquesta no s’obre. Que retireu la clau, la mireu i remireu per assegurar-vos que no us heu equivocat i que la hi torneu a introduir, alhora que, en una acció reflexa, tireu de la porta cap a fora mentre burxeu i burxeu no sigui el cas que s’hagi encallat. Però res. Que no hi ha manera. Que no hi podeu entrar. I que de sobte, quan més perplexos esteu, algú us obre des de dins. I que aquest algú, el molt pocavergonya, us diu que ha canviat el pany perquè no hi pugueu entrar, perquè ara casa vostra és casa seva i que ja pots tocar el dos o truco la policia. Bé, doncs suposo que aquesta és la mateixa cara d’astorament que va posar Salvador Pellicé quan Felip Puig i Lluís Coromines, secretari general i responsable de política municipal de CDC, respectivament, li van dir que havien presentat una moció de censura perquè ell no fos alcalde, per la senzilla raó què havien decidit que l’alcalde fos un d’un altre partit. L’article de Pellicé (premeu sobre la imatge o aneu a aquest enllaç de Facebook) és l’agre testimoni de com de pocavergonya pot arribar a ser la política. Més ben dit, de com de pocavergonyes poden arribar a ser alguns polítics.
