Ferran és el rei de l’embolic. Sempre ho ha estat. Ho va ser en temps de la segregació, quan pactava amb Pujol acords que trencava en veure els segregacionistes que l’esperaven a les escales de l’antic ajuntament, i ho va ser amb la moció de censura (ell va ser el primer que va maquinar amb Felip Puig fer fora Banyeres de l’alcaldia, tot i que després Granados li va acabar aixecant la camisa i el remei va ser pitjor que la malaltia). Ara, amb les municipals a tocar, Ferran la tornarà a fer. Segur. Aquesta vegada renunciant a la seva acta de regidor. Se n’anirà perquè, encara que UTpS traurà un bon grapat de vots gràcies a ell (vots que sense Ferran acabarien en Convergència), no en tindrà prous per tornar a ser alcalde si tenim en compte la munió de partits que hi ha a Salou. Com tampoc serà regidor, però perquè no voldrà. Ferran només juga per guanyar i mai acceptarà la humiliació d’haver de callar si un altre mana. Per això plegarà abans que ser un simple regidor i lliurarà el relleu a qui pertoqui del seu partit (curiosament, una retirada com la que va posar en pràctica amb Granados el 2007, i de la qual tant s’ha d’haver penedit). Això sí, mentre encara li quedin forces, Ferran seguirà bellugant els fils d’UTpS, un partit que sense ell difícilment continuarà. Si Ferran amaga les seves intencions és perquè sempre li ha encantat el doble joc, perquè és especialista en llençar la pedra i amagar la mà. La foto de la pancarta de dalt és com la revelació de la seva vida política: embolica que fa fort.
