L’any 2003, la barcelonina de naixement però salouenca d’adopció Nuria Yáñez va prendre la que sens dubte va ser una de les decisions més difícils i compromeses de la seva vida: deixar-ho tot (els seus estudis de turisme, el seu treball de recepcionista al càmping Sangulí i fins tot el seu xicot) per tancar-se en un xalet i viure aïllada del món durant 112 dies. Però el seu sacrifici va valdre la pena, ja que la nostra Maduixeta va regalar moments gloriosos a l’audiència. Per exemple, quan va ser perseguida per una vaca, o quan es queia, o quan esbroncava el personal, o quan regalava els seus “petons amb maduixa”... però sobretot quan entre sanglots va reivindicar el bon nom del nostre poble, d’un Salou que sempre va fer seu, que va defensar a capa i espasa i que gràcies a la seva delicada veu va assolir renom universal. Ara que encara hi ha càrrecs per repartir (queda almenys el de Ramon Pascual), crec arribat el moment de reparar la injustícia històrica que va ser oblidar-nos d’aquesta noia càndida i innocent que ho va donar tot pel seu amor incondicional a la capital de la Costa Daurada. No hi ha cap ocupació per a ella al capdavant del Patronat de Turisme, per exemple, on pugui desenvolupar tot el seu enorme potencial ara que, com deia, encara hi som a temps? Perquè estic convençut que la Maduixeta aportaria tota la seva mestria a l’equip de govern. Vegeu aquí, a tall de mostra, un dels seus moments més memorables.
