 |
| Premeu sobre la imatge per ampliar-ne la mida |
Divendres passat, Nació Digital.cat va publicar un reportatge que recorda els intents d’involució lingüística que, fa divuit anys, va portar a terme Cadeca en les escoles públiques Europa i Santa Maria del Mar de Salou. El reportatge (que podeu llegir aquí) resulta pertinent davant l’última ofensiva contra el català exercida aquesta vegada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha instat la Generalitat perquè l’espanyol també sigui llengua vehicular a les escoles. I perquè avui, 11 de setembre, es commemora la Diada Nacional de Catalunya, que recorda la desfeta de 1714 i serveix per reivindicar les nostres llibertats perdudes. Val a dir que la Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano (Cadeca) va néixer a Salou. Aquest moviment espanyolista i profundament anticatalà tenia la seva seu al local 5 de l’edifici Médicis, al número 16 del carrer Via Roma. I amb l’excusa que no acceptaven la immersió lingüística per als seus fills, van encetar una guerra de la llengua que, en altres fronts i amb altres protagonistes, encara perdura. Cadeca es va donar a conèixer al començament de curs escolar de 1993. Aviat es va comprovar que allò era un galliner. És cert que el seu primer president, José Ignacio Allué, va ser elegit per unanimitat, però les divisions internes i, sobretot, les ambicions personals van provocar de seguida una crisi que es va tancar amb la dimissió d’Allué i el nomenament d’Ángela Diest com a successora. Ángela Avelina Diest Escó va néixer a Saragossa i residia a Salou, on encara hi viu. I igual que Daniel Gutiérrez, un altre espanyolista declarat, va acomplir un paper molt destacat en el naixement el 1991 de Nuevo Salou, un dels quatre partits independents que es van presentar a les primeres eleccions municipals del nounat poble de Salou. Com era de preveure, Nuevo Salou va acabar sent un fracàs (només va treure un regidor), entre altres raons perquè aplegava el sector més intransigent i tradicionalista del moviment segregacionista, amb gran capacitat de mobilització, per raó del seu radicalisme, però amb una base social molt minoritària. Dos anys després d’aquell desastre electoral, Cadeca va declarar la guerra contra el català a les escoles. Just quan Joan Maria Pujals era conseller d’Educació. Abans d’accedir al càrrec de conseller, Pujals havia estat alcalde de Vila-seca i Salou, president de la Diputació i pes pesant de Convergència. Durant el seu mandat a Tarragona va fer tot el possible per desactivar la segregació de Salou, raó per la qual els segregacionistes més recalcitrants, com els de Nuevo Salou, li tenien un odi visceral. Com assenyala al darrer paràgraf Gemma Aguilera, l’autora del reportatge de Nació Digital.cat, “han passat vint anys i continuen essent una petita minoria, però la diferència és que ara poden utilitzar una espessa xarxa de mitjans anticatalanistes, han guanyat suport polític i, sobretot, tenen grans simpaties en l’àmbit judicial”. És veritat, però fa dues dècades la ultradreta espanyola també tenia poderosos i malèfics altaveus mediàtics. La imatge de dalt correspon precisament a la indigna portada del diari ABC del 12 de setembre de 1993, pocs dies després de l’inici de la revolta de Cadeca a Salou. Si l’Onze de Setembre serveix per commemorar la lluita del poble català contra les tropes invasores espanyoles, que aquesta portada serveixi avui per recordar que la lluita en defensa de les nostres llibertats bàsiques encara continua. I que no podem abaixar la guàrdia davant d’uns fanàtics que s’entesten en emprar la llengua com a arma de confrontació entre els pobles. Perquè no és l’espanyol el que és perseguit a Catalunya. Són els espanyols de mala mena els que ens persegueixen a nosaltres... i a casa nostra!
