Avui he de donar-vos una mala notícia. O bona, segons es miri: tanco el Carrer del Mar. Resulta que poc després de dinar he rebut una trucada en què
m’oferien una feina molt important, que m’impedirà seguir en contacte amb vosaltres, els
meus fidels i estimats lectors. Veureu, m’han proposat que sigui el nou cap de premsa
d’una prestigiosa institució pública, el nom de la qual m’han demanat que guardi en secret. I és clar, entre el sou (de colló de
mico), el cotxe oficial (abans no m’agradaven, però ara tenen el seu sentit), un
secretari a la meva disposició (segurament acabarà sent secretària), un
contracte garantit durant els propers tres anys (prorrogables, si tot va bé,
quatre anys més) i sobretot la possibilitat de contribuir a “que la nostra
ciutat tingui uns nivells de progrés, qualitat de vida i benestar capaços de
bastir un Salou per a tots i més just” (us sona el discurs?), m’han decidit a acceptar una oferta que, com veieu, era irrebutjable. La
conversa ha anat més o menys així:
Ring...
―Digui?
―Jordi?
―Sí, qui és...
―Sóc
Peret.
―Home, Peret, quant de temps sense parlar amb tu. Com va per Cambrils?
Encara fas de pagès?
―Em sembla que t’equivoques de Peret...
―Ui, perdó,
excel·lència, ara l’he conegut. Sóc tot orelles per vostè... digui’m?
―Jordi, vull que
treballis amb mi.
―Commor?
―Sí, ja sé que t’estranya. I a mi també, però
necessito algú que s’ocupi com cal del gabinet de premsa, que darrerament només
copia notícies.
―Però i el Ramonet, què dirà?
―Ja fa massa anys que hi està
apalancat. Si convé serà el teu secretari. Et necessito.
―Sí, però... i el Mario?
―No et preocupis, aquí qui mana sóc jo. A més, ningú no
li fa cas perquè no compleix res del que promet.
―I tindré despatx propi?
―I
també cotxe oficial, perquè no hagis de caminar.
―Sí, però els empleats de la
casa s’emprenyaran. Ja saps com els tens, de rebotats, i fitxar-me a mi en plena campanya
de retallades i acomiadaments...
―Ells t’aprecien i sabran comprendre el sacrifici que faig
pel bé de la institució. I per Salou. Sobretot pel bé de Salou.
―Ah, si és
així...
Total, que hem quedat per demà al matí, per signar el contracte i
començar a treballar. I és clar, no és ètic discrepar de qui serà el meu nou
cap i em pagarà una morterada. Per cert, el Peret ha tingut el detall de dir-me
que em regalarà una camisa nova. Què collonut que arriba a ser aquest home. Quin gran cor que té!
