divendres, 20 de gener del 2012

Crònica d’un divorci al PSC



L’article d’Antonio Banyeres publicat divendres passat a La Vila exterioritza un profund ressentiment. Cap a Toni Brull, primer secretari del PSC de Salou, en concret, però també envers el que havia estat el seu partit. Antonio Banyeres ha estat l’únic alcalde socialista de Salou (des del 2007 fins al 2009) i portaveu del grup municipal del PSC fins a principis del 2010. Però el desembre del 2011 va abandonar el partit, posant fi a una militància de dotze anys. Se’n va anar per crear un nou partit, Nueva Sociedad para el Pueblo, una aventura política en la qual el van acompanyar alguns militants del PSC i amb el qual es va estavellar, ja que en les passades municipals no va aconseguir cap regidor. Què va passar perquè es produís un divorci tan sonat? Oficialment, Banyeres va renunciar a ser alcaldable i portaveu del PSC perquè els seus negocis l’obligaven a romandre més temps del que volia lluny de Salou. Però aquesta només va ser l’excusa pactada per sortir del pas, fer callar rumors i rentar els draps bruts a casa. Quin va ser, doncs, el detonant d’aquesta batalla interna que va derivar en agra enemistat? 

La revenja de Ferran
Quan hom cerca a internet la llista de polítics imputats per casos de corrupció, a Salou n’apareixen dos: Esteve Ferran i Antonio Banyeres. Els Ferran (pare i fill), per malifetes urbanístiques que encara cuegen al jutjat. Banyeres, en canvi, no està imputat per corrupció, però té un passat. I aquest passat (va ser detingut, jutjat i empresonat per estafa) és el que no va revelar al PSC. I no només no el va revelar sinó que fins i tot va assegurar que tenia un historial net. Va ser el seu primer error. El segon va ser confessar els seus antecedents a qui no devia: a Esteve Ferran fill. Ho va fer quan les relacions entre els dos eren molt bones (eren amics). El que no comptava Banyeres és que la seva relació amb ell s’aniria en orris. Perquè quan van començar a ser domini públic les irregulars operacions urbanístiques dels Ferran, aquests van acusar Banyeres de ser-ne l’instigador. I coneixedors del tèrbol passat de Banyeres, el van esbombar. Per fer-li mal. Per enfonsar-lo políticament. Va ser aleshores quan el PSC, en sentir-se traït, va començar a marcar distàncies amb Banyeres. El va marginar. Fins al punt d’abandonar-lo a la seva sort en la denúncia per calúmnia i per injúria que Marc Montagut havia presentat contra ell tot i que exercia de portaveu del PSC i parlava en nom del partit. D’aquí el rancor que Banyeres expressava divendres passat i que només el temps, amb sort, podrà apaivagar.