Jo
no sé a qui deuen escriure però en el pressupost del 2011 l’ajuntament de Salou
va destinar 80.000 euros a comunicacions postals, quantitat que va acabar resultant insuficient
per atendre les necessitats de la casa consistorial, ja que l’octubre passat l’equip
de govern va haver de demanar un crèdit de 24.000 euros perquè, pel que sembla,
se’ls havien acabat els segells. O el que és el mateix: l’any passat l’equip
de govern es va polir 104.000 euros en enviaments postals, gairebé tants diners
com va lliurar a entitats culturals. No sé, l’únic que se m’acut és que un
atribolat Pere Granados, captiu dels molts problemes que l’envolten (cosa que, d’altra banda, no m’estranya, amb la gent que té), li hagués
estat demanant consell a l’Elena Francis un cop i un altre:
“Estimada senyora Francis:
Sóc un assidu oient del seu meravellós consultori. Tot seguir passo a relatar-li el meu cas, que jo considero molt trist, de vegades desesperant. Jo, fins el 2007, era un polític normal. Potser una mica massa calladet i tímid, sí, però sempre fidel al meu admirat Ferran. De fet, fins que el vaig conèixer a ell, mai no havia estat amb cap altre home. Però vet aquí que des del maig passat hi ha un noiet que em festeja. I jo a ell, tot s’ha de dir. Aquest pretendent, el nom del qual, com vostè comprendrà, és millor que no esmenti, és petit i molt jogasser. Però no me’n fio. És més, sovint em sento desolat perquè sé que em vol fotre, que em vol prendre el lloc. Jo he intentat assossegar-lo donant-li caramelets i fent-lo creure un home important, però sovint l’he de renyar perquè corre molt. I jo, en canvi, necessito temps; ell encara és molt jove i li queda molt per aprendre (si sabés el que vaig haver d’aguantar jo, estimada Elena, amb en Ferran!). En fi, que li he promès que l’últim any tot serà per a ell. Però hi torna, en vol més. I no hi ha manera de treure-me’l de sobre. Aquesta tensa situació em genera un neguit constant i em sento molt sovint desconsolat. Què m’aconsella, vostè, que és com un Felip Puig però en dona per a mi? Molt agraït,
Un desesperat”.
