No
importa si ahir el Cós Blanc va aplegar 35.000 persones o més. Ni d’on van venir.
Tant és si s’han batut rècords de participació i de procedència. La festa major
d’hivern més festiva que ha viscut a Salou va ser la de 1983. Amb menys gent,
sí, però amb més il·lusió. I és que el dijous 3 de febrer d’aquell any, un dia
abans que comencessin les festes, el Consell d’Estat va decidir a favor de la
segregació. Amb la qual cosa Salou va esclatar d’eufòria, fins al punt que la
festa major va esdevenir la festa del Salou Lliure. La resolució del Consell d’Estat,
tot i no ser vinculant, era la resposta a la petició feta per la Generalitat
sobre la pertinència o no de la segregació de Salou, després que l’ajuntament
de Vila-seca i Salou l’hagués denegat en ple municipal el 30 de desembre de 1981. Per
això hi havia tanta alegria, perquè ja es creia que tot estava fet, perquè es pensava (equivocadament)
que la segregació seria qüestió de dies.
Aquella festa major de 1983 va ser també la primera en què hi va haver Cós Blanc,
que va ser el nom amb què es va batejar la “batalla
de confeti, de serpentines, acomboiada per les majorettes, banda de cornetes i
tambors i banda músics”, tal com s’anunciava al programa, que des d’aleshores s’ha anat repetint. Sí, ara la festa major
és molt més gran i atrau molta més gent. Però res d’això justifica l’escandalosa i demencial
despesa de 300.000 euros que ens costa, ni que el Cós Blanc s’hagi transformat
en un híbrid completament aliè a la cultura catalana.
