L’Andrea
ha tingut sort. Per fi ha trobat feina. Feia temps que anava amunt
i avall a veure si li sortia alguna cosa i al final l’han agafada com a dependenta
en una botiga de Salou. Durant l’entrevista laboral li van explicar les condicions:
hauràs de treballar set hores diàries (que s’han convertit en nou) i cobraràs 800
euros mensuals, la meitat en negre. Amb el requisit que et donis d’alta en
aquesta entitat bancària perquè no haguem de pagar comissions de transferència (per
culpa teva, és clar). Et segueix interessant la feina? L’Andrea va contestar
que sí. Què puc fer, si no tinc res, es va preguntar a si mateixa. Tens fills? No, va
contestar l’Andrea. Bé, doncs llavors mai tindràs festa en cap de setmana.
Fumes? Si. Doncs aquí no podràs fumar. Ni dins ni fora de la botiga durant totes
les hores que hi siguis. Això sí, disposaràs de deu minuts per anar al vàter i,
si tens gana, aprofita aquest temps per menjar al lavabo. L’Andrea va acceptar.
El nom de l’Andrea és fictici. Tampoc no diré el nom de la botiga perquè no
preguin represàlies contra ella. Però la història és real. Tristament certa. I com
aquesta Andrea fictícia n’hi ha moltes, de persones reals, en la mateixa situació. Després volen que no fem
vaga. Visca la revolució!
