Segurament,
molts la coneixeu. És la Maria Antònia, i ven cupons de l’ONCE al carrer de
Barcelona, cantonada amb Via Roma. La
Vanguardia l’ha entrevistat després d’haver estat escollida millor venedora
de Catalunya del 2011. La seva visió actual és només del 19%, però sap que cada
vegada serà pitjor. I això és molt
fort. El més fotut va ser al principi, especialment quan va sentir rebuig de coneguts
seus perquè patia aquesta discapacitat física. Però ella és valenta i animosa, un
exemple de superació personal, com ho demostra en aquest petit compendi de la
seva vida que és aquesta entrevista, i que reprodueixo a tot seguit:
Ha estat declarada millor venedora de l’ONCE. Com s’ho explica?
Encara no ho sé, la veritat. Però suposo que han tingut en compte que sóc una persona treballadora i molt constant, que valoro especialment el tracte amb la gent i acostumo a ser prudent amb els clients. Però, és clar, jo entenc que això no és res més que el que he de fer a la feina. Però no tothom ho fa… Potser no. Però és que jo no em sé prendre les coses d’una altra manera. A casa em van ensenyar que la feina o es fa bé o no es fa.
És perfeccionista?
Sí, és el meu caràcter. Quan treballo sóc punyetera, m’agraden les coses ben fetes. Sóc així. No crec que hi hagi cap altre misteri.
Abans de ser venedora de l’ONCE, havia treballat de cara al públic?
No. Abans de treballar per l’ONCE, jo feia de netejadora en un psiquiàtric. I la veritat és que m’agradava molt aquella feina. Em feia feliç el tracte amb els companys i una cosa tan simple com l’abraçada d’un pacient em podia alegrar el dia.
Fins que va perdre la vista?
La vaig anar perdent progressivament al llarg dels anys. De fet, encara en perdo a poc a poc… Fins que no hi veuré gens ni mica. Perdré el 19% que ara tinc.
No deu ser fàcil d’acceptar una cosa així…
És molt difícil. Jo tenia 34 anys quan definitivament, després d’un despreniment de retina, els metges ja em van dir que no podia seguir treballant. I m’ho vaig prendre fatal.
Li va caure el món a sobre.
No ho vaig saber encaixar. Vaig agafar una depressió terrible i vaig estar deu anys sense fer res, amb una mà damunt de l’altra. No m’interessava res.
Pensava que la vida se li havia acabat?
Sí perquè, malgrat que jo ja estava avisada que podia perdre la visió, hi ha desgràcies a les quals no et fas mai a la idea. Per molt preparat que creguis que estàs.
Encara que t’hi hagis conscienciat…
Hi ha coses, a la vida, que sempre són un cop. Sempre. Per molt que te les esperis. Per molt que t’hagis repetit que poden succeir. És el mateix que passa amb els malalts terminals. Saps que s’han de morir, ho tens claríssim, però quan arriba el moment i aquella persona es mor, sempre et ve de nou.
Com va sortir del pou?
Va ser gràcies una amiga. Va ser ella que em va convèncer de provar de treballar a l’ONCE i ja ho veu: la cosa ha anat bé. Estic molt contenta. Però els començaments són realment durs.
Per què?
Per moltes coses. Per començar, jo mateixa no m’hi veia, venent cupons. No creia que me’n sortís. Però també passa que, al principi, et sorprenen reaccions d’alguna gent.
Com ara?
A mi hi havia gent coneguda que, quan em trobava, sé que canviava de vorera. M’evitava completament.
Però per què?
No ho sé, però suposo que alguna gent segueix tenint la imatge d’aquell pobret que venia cupons de fa quaranta o cinquanta anys. I quan tu, per raons de la vida, a ulls de segons qui, passes a ser aquell pobret dels cupons, et cau el món a sobre.
Hi ha gent molt tanoca…
Quan vaig començar a vendre cupons, em vaig fer tips de plorar. No podia suportar segons quines reaccions. Vaig plorar de ràbia i d’impotència en saber de gent que em coneixia i que canviava de vorera. Amb el temps, però, aprens a dir-te: “I a mi què”…
Però ha canviat molt aquesta imatge, oi?
Afortunadament. Abans sempre portàvem al davant l’adjectiu de pobrets, i això ha canviat perquè des de l’ONCE s’ha fet una feinada per fer desaparèixer aquesta percepció.
Compren cupons els turistes estrangers?
Sí… Els francesos són molt aficionats als rasca, per exemple, de sempre… I els que també m’estan sorprenent són els russos.
Per què?
Perquè són bons clients.
De cupons?
Hi ha de tot. N’hi ha que demanen el rasca i n’hi ha que compren el cupó diari. Els agrada força i he tingut turistes russos que, cada matí, durant deu o dotze dies, venen a comprar el número i a mi em sembla que deixen de fer-ho un parell de dies abans de tornar al seu país.
Nota la crisi?
Sí que es nota… Jo m’he trobat amb quatre o cinc clients que han vingut expressament a dir-me que havien de deixar de comprar- me el cupó i, a més, també notes que hi ha gent que fa tres anys venia cinc cops a la setmana i ara només un. Es nota en tot.
