Avui
es compleixen 39 anys de la mort de mossèn Ramon Muntanyola, rector de la
parròquia de Santa Maria del Mar de Salou durant tretze anys. Nascut a l’Espluga
de Francolí el 1917, mossèn Ramon Muntayola va ser, a més de
religiós, poeta i catalanista. La seva afició a les lletres el va dur a
participar en certàmens literaris i veure reconeguda la seva obra amb diversos premis. Per contra, el seu amor a Catalunya i a la nostra llengua li va suposar viure reclòs durant vuit anys a la casa d’exercicis espirituals de la Selva del Camp, càstig que li va imposar un dels apòstols del
franquisme, l’arquebisbe de Tarragona Benjamín de Arriba y Castro. Temps que va aprofitar per bolcar-se en la seva obra literària. Posteriorment va
ser enviat a Salou, on va morir de leucèmia el 10 de setembre de 1973. De mossèn
Ramon Muntanyola és famosa una anècdota: essent capellà del poble de Mont-ral va
ser destinat a Salou. En saber-ho, la seva reacció va ser aquesta: “D’un cul del món m’han traslladat a un món de culs”, segons que explica l’escriptora Olga Xirinach. Tot i que la versió que jo sempre he
escoltat és substancialment diferent: “Salou, a l’hivern, és un cul de món, i a
l’estiu, un munt de culs”. Avui, just un dia abans de la celebració de la Diada
i en plena croada espanyola contra el reconeixement del nostre país, val la
pena recordar la figura d’un home que mai va oblidar la seva condició de
catalanista. Sobretot en un temps en el qual el més fàcil era no ser-ho. Reprodueixo
tot seguit la versió catalana de Mn. Muntayola d’una cançó del pare Aimé Duval,
conegut com el poeta de Déu i el cantant del cristianisme social i popular, publicada
en el recordatori de la seva mort:
SEIGNEUR, MON AMI
Senyor,
vull venir.
Tu m’has
pres per company:
Vindré
pel camí, com ahir,
sense
por de cap dany.
Amb
Tu, vinc pel dret,
amb
el vent, amb el fred.
Jo
vinc, tant me fa!
Sé
que et porto en l’altar
del
meu cor.
Pertot,
el dansar,
els
plaers, els traülls.
En
tot, vull cercar
com
un joc, aquest foc
dels
teus ulls.
Ja
vinc! Vinc cantant,
caminant
a bon pas.
Jo
sé que m’estàs
esperant
a la porta
del
Mas.
Tu
hi ets: jo t’hi veig
feinejant,
descobert.
Jo
veig que, de grat,
a la
taula has posat
dos
coberts.
