Els
magistrats de la secció quarta de l’Audiència de Tarragona de seguida van tenir
clar que Esteve Ferran Gombau era innocent. En primer lloc, perquè el delicte
que se li imputava (ús d’informació privilegiada en la compravenda d’una finca
als germans Montagut, amb la qual va guanyar mig milió d’euros) havia prescrit,
ja que havien transcorregut més de cinc anys des de la compra, el setembre de
1999, fins la venda, l’octubre del 2004. Llavors, si ja sabien que el
delicte havia prescrit, per què el van jutjat i no van atendre
les peticions de suspensió del seu advocat defensor, Tomàs Gilabert? Aquí és
quan entra la segona raó: perquè els magistrats també tenien clar que Ferran
era innocent del delicte que se l’imputava i volien que el judici servís per restituir la seva honorabilitat.
És a dir, se li va fer passar el calvari de ser jutjat perquè quedés ben
acreditada la seva innocència, no que se l’havia absolt perquè havia prescrit
el delicte. Sí, pot semblar molt sàdic el procediment seguit pels jutges: que
per absoldre algú el sotmetin a l’escarni públic que representa seure al banc
dels acusats. Però, des del punt de vista processal, això és el que calia fer, si es volien restituir “els seus nivells de presumpció d’innocència
previs a l’inici del procés en contra seu”. En resum: que van jutjar Ferran perquè
no es digués que s’havia lliurat d’una condemna per una qüestió tècnica (que el delicte havia prescrit). Sinó que el van jutjar per demostrar que era innocent.
