Les pel·lícules de Salou (XXVII)

Mario és un pobre diable a qui tothom deixa de costat. Fins i tot la gent del seu propi partit. Gairebé ja no li queden fidels però, tot i això, segueix entestat a fer realitat el seu somni. Un somni, d’altra banda, impossible: ser alcalde del seu poble adoptiu. Per a més inri, s’està quedant calb. No perquè pateixi alguna alopècia rara, sinó perquè es passa tot el dia estirant-se els cabells. “Com és que vaig ser tan ruc de no acceptar el xec en blanc que em donaven PSC, Umdc, ​​Utps i RDS de quatre anys d’alcaldia en lloc de l’any de Granados, qui en el mateix moment de la signatura del pacte ja s’estava petant de riure?”, es pregunta un cop i un altre. Más solo que la una és una pel·lícula trista, en la qual el gemec i la dissort acaben minant la moral de l’espectador. Per tant, si va a veure-la, si us plau, emporti-se’n mocadors. Un paquet del grossos. Perquè ens trobem davant d’una història molt fotuda. Bé, segons per a qui, no Pere?