El ple de l’ajuntament va aprovar ahir per unanimitat
concedir a Julio Vilaplana, mort l’estiu passat, el títol de fill adoptiu de Salou. Segons l’alcalde, Pere Granados, Vilaplana, natural d’Ibi (Alacant) però
instal·lat a la nostra ciutat des del 1957, quan Salou era un poblet amb quatre cases i amb prou feines arrencava el turisme, ha estat un “referent indiscutible
del moviment segregacionista, un empresari i comerciant exemplar i un
col·laborador altruista en iniciatives de la societat civil salouenca i el seu
teixit associatiu”. Malauradament, aquest reconeixement arriba tard. Massa tard.
Fins al punt que fa la impressió que no hi havia més remei que donar-li per cobrir l’expedient i quedar bé. Julio va ser un dels
més decidits impulsors de la segregació de Salou. Dels primers a liderar el moviment.
Des del començament del procés, el 1979, fins que el Tribunal
Suprem va reconèixer el 30 d’octubre de 1989 el dret de Salou a separar-se de
Vila-seca. Com també va estar al peu del canó en els mesos següents, quan es
discutia amb la Generalitat els límits territorials del nou municipi i s’havia
de constituir el nou ajuntament. Aquest tarannà perseverant i lluitador el va
portar a criticar, quan calia, Esteve Ferran abans i després que aquest fos
alcalde. I el mateix va fer amb Granados, de qui no li agradaven l’arribisme ni les ínfules de què feia gala. Tot això explica el retard en la
concessió d’un títol que es mereixia en vida, no a títol pòstum. I que s’havia guanyat legítimament, no com molts que han vingut de
fora i es pensen que són més de Salou que els mateixos salouencs. I més
segregacionistes que els salouencs de tota la vida! Felicitats, Julio.
