Amb
l’immens afecte cap a les persones i les relacions del passat, és
possible que estigués bé i encertat encaixar amb les persones
adequades en el present i que pot ser que t’acompanyin en el futur.
Evidentment,
també hi ha afecte cap a les relacions totalment mortes o actualment
en pausa. Però cal teixir la trama actual amb qui aporta i no amb
qui llastra.
Es
parla molt de fluir; des del dia a dia, amb les activitats dirigides
a persones insatisfetes, sigui per comprar la felicitat de viatjar i
escapar de la rutina en comptes de dominar-la i canviar-la, els
anuncis de senyores fent ioga amb compreses d’incontinència i un
llarg etcètera de propostes, però què hi ha del fet de fluir en
les relacions? A les xarxes socials per exemple.
Hem
deixat l’exhibicionisme artístic per eternitzar la quotidianitat
com a manera de dir soc aquí, encara que ningú hi faci cas o hagi
convertit un m’agrada en l’almoina virtual d’això
que tots necessitem en una mesura o una altra, que és l’atenció.
Com
es deia en la pel·lícula Avatar, “Et veig”. No és
solament et miro: et percebo i et sento. M’importes. Aquesta és la
relació que funciona.
Va
vostè, cada dia, als cementiris, pujols i platges on el pòsit dels
éssers estimats es perd en la immensitat del no-res? Com es pot
celebrar els anys de qui ja no els compleix?
Em
desconnecto dels morts, per compassió i respecte a la bellesa i la
importància de la seva humanitat. Em desconnecto dels vius, quan
comprenc que l’ocasió o la raó de la nostra trobada està
realitzada, i carregar amb obligacions o compromisos és també
ancorar-se en el passat, volgut, entranyable, meravellós, però
passat.
Enyoro
la trucada de telèfon, la carta o postal, la intimitat i, més que
mai, advoco per les persones intenses... aquelles que provoquen
tantes suspicàcies en el front impassible dels moderats i reservats.
Són imprescindibles per remoure els nostres valors i sentiments.
Fluir,
dius, mentre arrossegues el pes de tot el que ja no pots portar.
Sí,
és clar, he fet neteja de velles fotografies i objectes que no
signifiquen res si les persones ja no hi són. Elles, allà on es
trobin, també necessiten fluir, no seré jo qui ho impedeixi.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.