El cas que relato, i que en el moment més àlgid del meu empipament va estar en la cua de la safata de continguts en un programa de TV3, també l’he enviat a la premsa encara que, lògicament, els mitjans no perdran un client per mi.
Tot
està documentat amb còpia de les comunicacions amb l’Ajuntament i la
Generalitat. No tinc intencions espúries i se’m coneix per la meva
transparència, per tant, soc responsable de què dic i no del que vostè
interpreta.
Serveixi
el meu cas per a altres persones que desconeixen els seus drets i que, com jo,
han estat i seran torejades amb una ordenança incorrecta. Remarco expressament
que tot el que dic en aquest text té com a base la informació que m’ha
facilitat la Generalitat, govern superior, segons l’única normativa nacional
que dicta el Govern d’Espanya i que no fa distincions entre autonomies ni
ciutadans.
Cas Padró Municipal Salou 2024 de Carolina Figueras Pijuán.
Em
vaig mudar a l’habitatge del qual soc copropietària com el meu germà petit a la
fi de gener. M’havien intervingut de cirurgia i anava amb crosses. En iniciar
els tràmits per via telemàtica se’m va requerir que el meu germà signés un
document autoritzant el meu empadronament. Aquesta exigència em va semblar
injusta i absurda, i com no l’entenia ho vaig fer saber al Padró quan m’ho va
demanar per correu electrònic. No vaig rebre resposta.
Ja
era el mes de març i havent de presentar aquest paperet signat vaig fer una
consulta paral·lela a la Generalitat, preguntant els termes legals i jurídics
de per què sent una dona de seixanta-dos anys necessitava l’autorització del
meu germà per a empadronar-me en la meva pròpia casa on ja residia, i aquesta
és la resposta.
FOTO
DOCUMENT PERSONAL 1 (Prohibit l’ús fora d’aquest bloc).
FOTO
DOCUMENT PERSONAL 2 (Prohibit l’ús fora d’aquest blog).
En
la finestreta 8 i 9 i de la OAC, davant la meva insistència i disconformitat
per aquest absurd, van respondre que “demanaven aquest requisit perquè podria
donar-se el cas que l’altre resident i jo estiguéssim barallats i que era per a
evitar problemes”. Això es tradueix en una invenció no gaire legal, per a
llevar-se les puces del damunt en el supòsit d’existir disputes entre els
residents enemistats del domicili. No és el meu cas —sort, la meva, de tenir un
bon germà exemplar— però si estiguéssim desavinguts tenia ple dret a
empadronar-me sense la seva autorització.
L’única
cosa que haguera necessitat era una inspecció policial. L’Ajuntament no em va
facilitar aquesta informació i el Padró em va fer passar tant sí com no per
aquesta ordenança. Vaig posar una reclamació de sis pàgines en la OAC dirigida
al Padró, Igualtat i Alcaldia. Vaig formular tres preguntes, que tampoc han
estat contestades:
- A:
Sota quin criteri legal van obligar-me a presentar un document que la
Generalitat i l’Estat no estableixen com necessari?
- B:
Hauré de fer altres consultes paral·leles a les institucions governamentals
superiors en futures gestions de caràcter municipal, per tal de garantir els
meus drets com a ciutadana catalana i espanyola?
- C:
Si el meu germà no haguera signat l’autorització, l’Ajuntament de Salou haguera
denegat l’empadronament?
No
obstant això, em van enviar una carta estàndard amb aquell estil tou de
paraules que volen semblar correctes però igualment incompetents.
La
Direcció General per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans del Departament
d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat m’advertia que si no es resolia a
favor meu podia adreçar-me al síndic de greuges. I encara m’ho penso perquè no
es repeteixi.
Estic
empadronada, sí, i tant!, després de necessitar la signatura d’un home de la
família, com si fos una delinqüent o una dona sense independència o amb les
facultats mentals disminuïdes. M’indigna. Especialment quan no soc una
desconeguda. He residit molts anys a Salou i he pagat els impostos; he dirigit
l’Escola Carol Dansa, on van passar 300 estimades famílies; he creat els xous
de més de 30 hotels amb ciutadanes als qui vaig fer professionals i pioneres en
tota Tarragona. He estat la primera a portar el nom de Salou amb les meves
alumnes a certàmens de dansa no competitius a Barcelona i també a les meves
ballarines professionals a RTVE amb ERA Produccions i ARC i amb la prestigiosa
Big Band Cotton Club.
Compto
amb 20 cartes d’agraïment de Cultura, Esports, Joventut, Lleure i Turisme des de 1994 fins al 2004, quan me’n vaig anar a Turquia per una
motivació que omplís les meves inquietuds. Vaig col·laborar sempre gratuïtament
amb les meves alumnes i artistes en les Nits Daurades, la carrossa del Patronat
de Turisme en el Cos Blanc i el Parc de Nadal. Vaig crear el Festival Dansa-lou
amb diverses edicions i vaig col·laborar en La Lliga Contra el Càncer, també
durant diversos anys.
No
demano tracte de favor ni m’aprofito d’influències. Soc honesta i em sento molt
volguda, com jo me’ls estimo, quan em trobo a tantes persones després de vint
anys, per l’afecte i simpatia que queden patents. Si algú té alguna cosa en
contra meu, segurament és perquè no vaig cedir a propostes i assumptes poc
clars, el meu és aixecar la punteta de la catifa i posar en relleu la brutícia
que amaga. Això molesta.
Finalment,
per tot el que he exposat fent el tràmit fins a aconseguir aquest empadronament
i amb raons concretes l’Ajuntament m’ha maltractat com a persona, dona i
ciutadana catalana perquè aquesta normativa no és necessària. Ni per a vostès
nouvinguts innocents, desitjosos de pertànyer a una comunitat justa, ni per a
mi.
Tot
plegat ha resultat discriminatori, ineficaç en la informació i gestió. Denota
carències importants d’atenció i respecte a l’usuari que, de segur, perjudicarà
també altres ciutadans davant de similars circumstàncies. Resta una important
credibilitat a la imatge de l’Ajuntament de Salou.
Padró,
segons la Generalitat, ha de cenyir-se a la Resolución de 29 de abril de 2020 de
la Subsecretaría por la que se publica la resolución de 17 de febrero de 2020
de la Presidencia del Instituto Nacional de Estadística y de la Dirección
General de Cooperación Autonómica y Local por la que se dictan instrucciones
técnicas a los Ayuntamientos sobre la gestión del Padrón Municipal. No a les
seves ordenances més inventades que l’alemany que parlen en els sketchs de José
Mota. I això, no és humor. En tot cas, una aixecada de camisa que ha resultat
un estrès gratuït acompanyat d’una notable i peculiar diferència entre
administracions.
Pensar
que vaig portar la meva família de Barcelona l’any 2001 creien que residir aquí
era millor!
Hi
ha més, molt més de com es tracta a la gent d’aquí. Per avui ja n’hi ha prou.
Queda
el meu testimoniatge, i torno al filòsof José Mota: “Que no pasa nada, pero
ser, eres”.
O sí
que passa? Salou forma part de la meva vida productiva, solidària, activa
veïnalment i culturalment, professional i feliç, que més haguera volgut que no
haver de viure i explicar aquesta experiència!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
.jpg)
..jpg)
..jpg)
