Amb
motiu de la festa de la Segregació, el Diari de Tarragona va entrevistar l’alcalde de Salou, Pere Granados. I li pregunten: “Com va viure vostè aquell
moment històric?”. A la qual cosa Granados contesta:
“Coincidint amb aquella època, jo estudiava Dret. Jo crec que aquella resolució era de justícia perquè complíem amb tots els requisits perquè fóssim un municipi independent. També participava en actes de reivindicació, juntament amb moltes altres persones, anant a les portes del Palau de la Generalitat per dir en aquell moment: «Ni un pam». Nosaltres sabem el que vol dir aquesta expressió”.
No és cert. Granados
mai no va exercir cap paper en la segregació. Ni apareix en l’expedient de
recollida de signatures ni ningú el va veure en cap acte. Perquè no hi era ni ningú l’esperava. Com tampoc no va
participar en cap de les nombroses mobilitzacions de finals de la dècada dels vuitanta. Granados havia
insinuat sovint que ell havia estat un segregacionista més. Però amb la boca petita, no fos cas que algú de l’època el deixés en evidència. Ara, tanmateix, s’atreveix a anar més enllà i es presenta com un protagonista del moviment. Per què? Què l’empeny a donar aquest pas? Doncs probablement perquè deu pensar que aquesta absència en la lluita per la independència de Vila-seca és una taca en el seu historial de salouenc de debò. Una màcula que no es pot permetre i que cal corregir. A Granados li passa que el seu malaltís
afany de notorietat el porta a intentar canviar la història. A viure en un món
irreal que ha de girar al seu voltant. A equiparar ficció amb realitat i a recrear-se en escenaris
paral·lels. És com el mentider que s’acaba empassant les seves pròpies
mentides, fins a fer-les més grosses cada vegada. Perquè la bola creix. Si Granados hagués lluitat per la segregació o n’hagués estat artífex, com ara sosté, no en tingueu dubte: ja fa anys que s’hauria erigit uns
quants monuments.
